ECHO RISING STARS. Leticia Moreno, violí. Ana-Maria Vera, piano. Obres de Franck, Falla, Debussy, Granados i Ravel. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE GENER DE 2014.
Per Jacobo Zabalo
El cicle ECHO Rising Stars acostuma a deparar sorpreses agradables donant a conèixer joves intèrprets completament formats però encara amb poca visibilitat en el circuit. El cas de la violinista Leticia Moreno és lleument diferent, ja que la precedeix una fama justificada, havent tocat amb orquestres tan prestigioses com la Wiener Philharmoniker, Nacional de Rússia, Mozarteum de Salzburg o Simón Bolívar de Veneçuela, sota la direcció d’alguns il·lustres de la batuta. Amb aquesta presentació podria semblar que es tracta d’una intèrpret consagrada. La seva tècnica és depurada, busca la precisió en una fraseig incisiu i discretament fred, que contrasta amb la fogositat que exhibeix en escena.
És difícil obviar, en efecte, el contrast entre la passió que la jove intèrpret evidencia dalt de l’escenari i el so que treu del seu instrument antic: no especialment poderós ni comunicatiu, però sí inequívoc, un so potser massa perfecte (recordem, a l’altre extrem, les meravelloses imperfeccions d’aquell gegant, el rei David). Amb tot, presència i virtuosisme configuren el binomi més valorat per promotors, discogràfiques i, en última instància, el públic. En la presentació al Palau de la Música, estranyament ple d’un públic no tan habitual (amb un gruix de turistes que ha entès que compensa pagar l’entrada del concert per conèixer el Palau en viu), Leticia Moreno va ser acompanyada per la pianista Ana-Maria Vera, amb qui ha enregistrat un disc de títol eloqüent, Spanish Landscapes. Una mostra d’aquest es va poder gaudir al llarg d’un concert que començà, però, amb una de les peces més interessants del repertori per a violí i piano: la Sonata en La major de César Franck.
Un dels pocs defectes d’aquest cicle Rising Stars –en certa mesura inevitable– rau en el fet que quan el protagonista és un, o una, l’acompanyant tendeix a acceptar el seu rol de comparsa. A vegades no és greu, amb prou feines es nota (ja que sempre són intèrprets de qualitat), però en el cas de la Sonata de Franck, una composició en què els instruments dialoguen inter pares, va cridar l’atenció la tímida prestació de la pianista, massa pendent de la partitura i no de la interpretació en si mateixa. La seva capacitat aquí en cap sentit es qüestiona, però sí la consciència del seu rol, que repercutí en una versió poc lluïda. L’obra de Franck no se semblà a la peça encisadora que és, i que va fer pensar a més d’un lector que la petite phrase musical atribuïda al compositor fictici “Vinteuil” per Marcel Proust en el primer volum de la Recherche du temps perdu es trobava en el seu si (de fet, ell confessà que estava pensant en Saint-Saëns, músic que no li acabava de fer el pes… i potser per això la referència una mica embafadora que hi fan els personatges).
També en la primera part, la Suite popular espanyola de Manuel de Falla va fer les delícies de molts dels forans aplegats per a l’ocasió. El riure de la japonesa del costat, incontinent durant quasi tota l’obra de Franck (cosa estranya en una nacionalitat extremadament respectuosa), va cessar. Simultàniament, però, sense cap tipus de relació causal, les intèrprets es van sentir més confortables i dialogants. En suma, la seva lectura va sonar prou convincent en l’arranjament de les Set cançons populars realitzat per Pavel Kochanski, l’únic arranjament que el mateix Falla autoritzà, junt amb una versió per a violoncel i piano de Maurice Marechal. Curiosa coincidència, el fet que la Sonata de Franck també conegué una versió per a piano i violoncel, sent la gravació de Jacqueline du Pré amb Daniel Barenboim la més celebrada. Quant a la versió original per a violí –ja que estem en el capítol de gravacions–, val la pena recomanar una interpretació en directe, relativament recent, com és la de Martha Argerich i Isaac Perlman, i una de clàssica, la del fantàstic pianista Robert Casadessus amb Zino Francescatti al violí.
Aquesta darrera versió de la Sonata de César Franck s’acostuma a acoblar en disc a la Sonata de Claude Debussy, que precisament va obrir la segona part del concert. Un cop més, Leticia Moreno va mostrar una tècnica esmolada, si bé no especialment carregada de matisos. Un criteri interpretatiu semblant aplicà a la Sonata de Granados, estricte contemporani de Debussy –considerat pare de l’impressionisme musical–, que deixa entreveure en aquesta obra un paisatgisme de caire hispànic. El programa, que havia de concloure amb la interpretació de la virtuosa Tzigane de Maurice Ravel, es completà amb noves referències al disc Spanish Landscapes, que les protagonistes defensaren satisfactòriament.
