32è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Gautier Capuçon, violoncel. Jerôme Ducros, piano. Bach, Brahms, Rakhmàninov. AUDITORI PAU CASALS DEL VENDRELL. 14 DE JULIOL DE 2012.
Per Mònica Pagès i Santacana
El Vendrell ja fa trenta-dos anys que manté la flama ben encesa de la memòria artística de Pau Casals amb el festival internacional que porta el seu nom i que té lloc a l’Auditori, també amb el nom de Casals, que està construït a la platja de Sant Salvador, davant de la Vil·la Museu on va estiuejar tants anys aquest violoncel·lista català i universal. El rastre d’un geni musical que any rere any s’evoca amb la presència de violoncel·listes internacionals de primer nivell que deixen el seu testimoni vivent del que va significar la figura de Pau Casals en la història més recent. Aquest any, el torn va ser per al jove francès Gautier Capuçon, que va inaugurar aquest 32è Festival Internacional de Música Pau Casals al Vendrell acompanyat del pianista Jérôme Ducros. Una ocasió privilegiada d’escoltar ben de prop un dels solistes amb més projecció al panorama artístic actual i de comprovar el domini tècnic i expressiu que l’ha fet reconegut arreu del món tot i la seva encara joventut. Gautier Capuçon, que ja havia visitat el nostre país amb el seu germà violinista Renaud en anys anteriors i en altres festivals, es presentava aquesta vegada amb el pianista Jérôme Ducros per oferir un recital amb un repertori conegut però de pes.
En primer lloc, “l’evangeli” violoncel·lístic de Bach, compositor obligat al santuari català de Casals, amb la Suite núm. 2, en Re menor, BWV 1008. Una suite de gran contenció, de profunda reflexió interna, que Capuçon va abordar amb molt de respecte i un so poc habitual que volia acostar-se al màxim a l’estil antic de la viola de gamba, sense gens de vibrat, però alhora amb el vigor incontenible del seu arc romàntic. Un so que responia a una expressivitat de mínims gestos, de lectura analítica de l’obra, despullant les notes gairebé d’una manera científica, sense reflexió ni transcendentalismes que potser podia xocar a primera oïda. Aquesta actitud artística de Capuçon es va mantenir també en el Brahms, en la Sonata núm.1, en Mi menor, op. 38 per a violoncel i piano que va interpretar a continuació, a la primera part, amb menys contenció, però també amb una pulsació interna que buscava la màxima objectivitat de l’obra, deixant que l’instrument parlés al màxim per si mateix, que el so s’obrís tot el que fos possible, com si toqués pel pur plaer de la corda, sense buscar cap narració concreta en la música.
A la segona part, Capuçon i Ducros van escollir una sola obra: la Sonata en Sol menor, op. 19 de Serguei Rakhmàninov. Una obra digressiva de cinc moviments, amb una construcció harmònica que sembla evocar un cert cubisme sonor, de plans contrastats, de dinàmiques contraposades, d’arestes rítmiques de to avantguardista. Un llenguatge més modern que s’ajustava millor a la concepció sonora del violoncel de Gautier Capuçon, flamant en el seu so ample i potent, projectant-se en l’horitzontalitat de pica llarga que recordava la del gran Tortelier, i amb el gest del canell ferm i elegant que manté el charme inqüestionable de l’escola francesa del violoncel. Tota una exhibició de tècnica impecable que va captivar l’Auditori Pau Casals, ple de gom a gom, i que va espurnejar amb sorprenent naturalitat en el segon bis que van oferir, un Ragtime d’Scott Joplin ben contrastat després d’un Cant dels ocells que Capuçon i Ducros van interpretar com una ofrena sagrada.
