CONSTEL·LACIÓ PALAU 100. Benjamin Alard, clavicèmbal. El clavecí ben temperat (selecció del llibre I) de Bach. PETIT PALAU. 31 de MARÇ DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Un entorn adequat condiciona, i molt, la predisposició de l’oient a fruir d’un concert amb el grau de concentració adequada que, com és el cas, requereix la música per a teclat de Johann Sebastian Bach. La no sempre agraïda sala del Petit Palau del Palau de la Música Catalana es va condicionar per acollir els passats dilluns i dimarts l’organista i clavecinista francès Benjamin Alard, que tornava a la temporada del Palau per oferir –des de l’any passat i fins al 2017– les millors obres per a teclat del compositor alemany. Amb la platea reconvertida en escenari amb quatre files de cadires d’una banda i el clavecí de l’altra i una graderia així molt més propera a l’artista, a més d’una il·luminació centrada únicament en l’instrument i l’intèrpret, l’ambient de recolliment i concentració que demana la música de Bach contribuí en gran manera a fer d’aquests concerts quelcom únic.
Hi contribuïa també, naturalment, el talent del jove teclista francès, considerat avui dia el gran seguidor del llegat deixat per Gustav Leonhardt, si bé Alard és també un sobradament reputat organista. Precisament el seu hàbit d’organista va influir en la interpretació d’aquest primer llibre d’El clavecí ben temperat, que, d’entrada, també presenta moltes diferències segons que s’interpreti al clavecí o al piano. Les pauses que exigeixen la ressonància de l’orgue, Alard semblava aplicar-les en ocasions a alguns passatges dels preludis i fugues; un fet que contrasta absolutament amb les habituals versions lligades que permet el piano. Les pauses d’Alard, però, ben al contrari de trencar el discurs, esdevenien esglaons en la construcció harmònica, tot oferint a l’oïda un moment de reflexió molt suggeridor.
Benjamin Alard optà per un joc de contrastos en tempo i articulació, tot iniciant el concert amb el Preludi i fuga en Do major, amb un ritme frenètic el primer i una exposició serena la segona. A més, Alard reordenà preludis i fugues pertorbant l’ordre original segons tonalitats majors i menors. Així doncs, si un tenia interioritzats els 24 preludis i fugues segons el seu ordre original, l’aparent aleatorietat a què convidava la proposta d’Alard (que interpretà 17 dels 24 preludis i fugues del llibre I; mentre que l’endemà n’oferí 16 dels 24 que componen el llibre II) exigia a l’oient un plus de concentració o bé, potser més encara, de trencament de les convencions.
Fet aquest exercici, un podia deixar-se endur sense problemes pel caràcter metàl·lic del so del clavecí a través de l’exercici de dinamisme i contemplació a què convidaven les versions d’Alard. Interpretacions arriscades que en alguna ocasió obviaven algunes tecles –fruit probablement de la velocitat imposada per l’intèrpret–, però que no restaven consistència a una interpretació compromesa i molt personal. Aconseguir això en una obra tantes vegades tocada, escoltada i enregistrada, té per si sol un mèrit encomiable.
