MEMORIAL JOAQUIM SERRA. Cobla Mediterrània. Marta Valero, mezzosoprano. Albert Guinovart, piano. Dir.: Bernat Castillejo i Pedro Pardo. Obres de M. Oltra, Josep Serra, N. Costa, Joaquim Serra, P. Pardo i E. Morera. AUDITORI AXA. 22 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Josep Pasqual
Un concert en què intervé un pianista, dos directors, tota una cobla i una solista vocal que interactuen entre si amb totes les combinacions possibles posa a prova la capacitat organitzativa més exigent si es vol evitar que el respectable presenciï tota una gimcana de tècnics i attrezzistes a l’escenari. El Memorial Joaquim Serra va superar aquesta prova amb eficàcia per dur a terme un programa gairebé màgic en què va resultar brillant l’encadenament frenètic d’esferes sonores i estètiques que, de tan contrastants, es van fer complementàries.
Com si es tractés d’una obertura belcantista, les quatre obres inicials de la primera part van semblar disposades com per presentar els leitmotiv del conjunt, com si tot el concert fos una obra en si mateix. De la introspecció de l’Alborada d’Oltra al geni rabiüt de La reina de les flors de Josep Serra (especialment intensa amb un memorable Jordi Guixé a la tenora), i de la complexitat temàtica de la Imelda de Costa a la simplicitat discursiva de la Dansa de fadrins de Joaquim Serra. En aquest preàmbul, Bernat Castillejo va governar amb guant de seda una Cobla Mediterrània que es va abandonar amb reverència davant la seva gestualitat amable, tan expressiva i contundent com la mateixa música que dirigia. Amb aquesta complicitat, la formació instrumental es va distingir tant en la rotunditat conjunta en la interpretació de cadascuna de les obres com en la meticulositat de la recerca de cada detall expressiu.
La connexió entre Pedro Pardo i la cobla es va fer ben palesa des que el compositor va aparèixer a l’escenari per dirigir la seva obra, el poema simfònic descriptiu Oratge, i és molt probable que aquesta vehemència detonés una molt bona predisposició en un públic que s’enfrontava a la primera audició d’una proposta musical. Des del punt de vista estètic, sonor i formal, l’obra discorre per camins molt familiars, molt amables per a l’oïdor, i és en l’àmbit discursiu que Pardo planteja uns viaranys suggeridors, endimoniadament atractius, per explicar una paleta immensa de temperaments. Una simple cèl·lula temàtica repetida fins a l’extenuació en un sense fi de formes i colors configuren no només un poema, sinó tota una escena pictòrica que permet a l’oïdor imaginar la seva particular versió del que l’artista vol exposar. Des de la calma més expectant a la tempesta més abraonada, el discurs d’Oratge i la gestualitat de Pardo va aconseguir captar l’atenció del públic des del primer moment i provocar alts i baixos constants fins a deixar-lo extenuat. Poques vegades, fins i tot en el Memorial Joaquim Serra, la primera audició d’una obra havia provocat una exaltació del públic tan unànime com en aquesta ocasió.
I d’aquesta exaltació, a la tendresa expressiva de Joaquim Serra. La veu carnosa d’Anna Valero s’enfrontava juntament amb la delicadesa del teclat d’Albert Guinovart a l’exposició de bona part del catàleg de cançons de Joaquim Serra, un obra liederística immensa i massa poc divulgada, basada en poemes, entre d’altres, de Josep Carner i de Josep M. Guasch. La ductibilitat de Valero, amb uns greus temperats i uns aguts brillants, va extreure tot el melodisme possible d’unes cançons en què el protagonisme entre solista i acompanyant està compartit gairebé a parts iguals.
L’excel·lent acústica de l’Auditori Axa, a les Corts, resulta un aliat impressionant en aquesta mena de catàlegs, però el seu llindar de saturació és massa baix per a una cobla. Aquest efecte es va fer especialment evident en el darrer bloc de la segona part, dedicat a Enric Morera, que es va obrir amb Guinovart com a solista en la transcripció lliure per a piano que J. B. Lambert va fer de La Santa Espina, i va continuar amb una selecció de les seves cançons, abordades per Valero amb l’aliança imprescindible d’una oportuna amplificació per no sucumbir davant la força sonomètrica de la cobla. Com a propines, una corprenedora versió de la intimista cançó Borrissol d’àngel d’Oltra que Valero va oferir amb l’acompanyament de Castillejo a la flauta i de Guinovart al piano, i l’extravertit cuplet L’ai! ai! ai! de Morera, l’única obra amb tots els protagonistes dalt de l’escenari.
