TEMPORADA OBC. Pablo Ferrández, violoncel. Dir.: Hartmut Haenchen. Obres de Schumann i Schubert. AUDITORI. 13 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Jacobo Zabalo
Els Concerts de Robert Schumann, de popularitat dispar, il·lustren en qualsevol cas la complexitat de la seva vida anímica. Si el Concert per a piano fa molt que s’ha convertit, estranyament, en una peça molt apreciada i, per tant, sovint programada, el Concert per a violoncel es mostra una mica més ardu d’acceptar, mentre que del Concert per a violí alguns melòmans a penes tenen notícia. El més estrany del cas és que, en el fons, en tots ells sembla bategar un mateix conflicte, una lluita que s’escenifica romànticament des de la posició privilegiada del solista, en ple segle XIX: subjecte emancipat i enfrontat a la massa orquestral que l’acompanya en episodis de rivalitat o connivència. No és una lluita que es desenvolupi segons els paràmetres del segle anterior, buscant l’equilibri o potenciant el bon gust, sinó que es construeix i avança a batzegades, a força de retalls i cops de geni.
Una decisió afortunada –almenys a priori–, el fet de programar en una primera part el Concert per a violoncel, en La menor, op. 129 i deixar la segona per al festival i delit orquestrals de la Simfonia en Do major, D. 944 de Franz Schubert, més coneguda com “la Gran”. Una obra esplèndida, rica en melodies i recursos que destaca per sobre de totes les seves altres obres simfòniques amb diferència, com només passa amb l’altra gran novena –bé, la realment “gran” Novena, la de Beethoven–, a la qual Schubert sembla retre culte amb una frase (a mode de citació o al·lusió) de l’últim moviment. Encara que es tracta d’una simfonia sense cor, i per descomptat menys futurista i trencadora en el seu plantejament, el desplegament orquestral de Schubert justifica la denominació en qüestió, que l’OBC, sota la batuta de Hartmut Haenchen, va confirmar absolutament pertinent. Menys lluïda va ser la lectura del Concert per a violoncel de Schumann, que el jove Pablo Ferrández va defensar de manera encomiable, tot evidenciant la tècnica i qualitat en el fraseig que precedeixen la seva fama. Si no brillà més, en bona mesura, es degué al poc èmfasi exigit pel director des del podi. El conjunt barceloní va complir puntualment amb allò que se li va demanar, però és que se li va demanar molt poc, en aquesta obra de Schumann, falsament amable o senzilla en l’acompanyament orquestral (com tampoc no ho és el Concert per a piano, ni per descomptat l’inquietantment redundant Concert per a violí).
Des del moviment inicial “Nicht zu Schnell” vam assistir a una falta d’energia –notòria, poc o no gens adequada– en els embats de la corda, d’altra banda sincrònics. La indicació temporal en alemany “Nicht zu Schnell” (No massa ràpid) pot prestar-se a l’equívoc, en voler ser aclaridora: significa “ràpid, però no massa” o més aviat “una mica més animat que merament a poc a poc”. Creiem –tenint present altres lectures de la partitura– que hauria de significar més aviat el primer, però el director es va decantar per la segona opció. Poc va poder fer-hi el solista, davant la manifesta caiguda de tensió dramàtica, que –paradoxalment– és la que propicia així mateix la seva reivindicació. La declamació del violoncel de Pablo Ferrández sonà en efecte sumptuosa, de port noble, però en cap cas va aconseguir animar aquesta alarmant i recurrent manca d’energia. L’electricitat que requereixen les partitures concertants de Schumann es va trobar a faltar, així com una certa manca de nervi en el solista –potser sigui injust dir-ho–, ja que no es va sobreposar a l’absència de conflicte. Sense conflicte, sense drama o tensió –diguem-ho com vulguem– les peces orquestrals de Schumann corren el risc d’esvair-se; s’esmicolen, perquè la fortalesa excepcional de seu teixit musical resulta de la vivificació de la seva inconsistència, en la celebració d’un desequilibri quasi constant –aquesta és la seva original coherència–, una fluctuació entre allò més evident i allò insospitat, fins i tot inaudit (recordem el moviment lent de la Segona Simfonia, per exemple). Encara que menys exagerada, la interpretació dels tempi –massa distesa i homogènia, innòcua– es va reproduir als moviments successius, concretament al “Sehr lebhaft” (Molt animat) d’acord amb les intencions de Schumann. Va voler arrodonir Ferrández la seva actuació a l’encore amb una versió del Cant dels ocells lentíssima, com per resultar balsàmica. Però hi havia poc per apaivagar.
Molt més justificada, quant a la mesura dels temps, va sonar l’esperada i grandiosa Simfonia de Schubert, potser –qui sap– perquè l’escriptura sembla més clara, o com a mínim més regular i fiable per a director i intèrprets. Sorprengué l’“Andante con moto”, en ser entès literalment: més lleuger i animós –amb “moviment”– del que habitualment s’interpreta, tot exagerant el sentimentalisme (com per exemple l’exquisit moviment homònim del Trio per a piano núm. 2, op. 100). La simfonia darrera de Schubert, mai sentida per ell en vida, és una composició extensa, amb ritmes identificables i melodies d’aires centreeuropeus que aconsegueix mantenir l’atenció de l’oient gràcies a petites sorpreses, summament agradables fins i tot quan se les espera. És el cas –per posar un exemple– del doble final del primer moviment. En la lectura de l’OBC, la corda es va mostrar incisiva i les intervencions de les fustes, no menys fonamentals, varen contribuir a l’edificació sonora. La prestància dels metalls i la puntualitat de la percussió varen conferir un port majestuós i marcial a la creació simfònica més substanciosa de Franz Schubert. Aquí sí, l’OBC va poder demostrar les seves millors armes, i el director convidat justificar la invitació.
