(WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY. Marco Mezquida, piano. SALA APOLO. 22 DE GENER DE 2017.
Per Miquel Gené
Després de la seva presentació desconcertant, Marco Mezquida ataca un coral homofònic que remet a Bach, però també a Schumann en la disposició i el desenvolupament de les veus. Mitjançant un procés de mutació explora les possibilitats polifòniques que li ofereixen les veus a nivell rítmic i textural, i genera una transformació progressiva de l’espai sonor. Primer expandeix el so original: per dalt desenvolupa la melodia i per dins fa més dens l’acompanyament. Després treballa la textura, tot intensificant-la amb trèmolos a dues mans que substitueixen les veus estàtiques inicials i que desemboquen en una estètica impressionista, de textura flexible i amb poc recorregut melòdic. Tot aquest procés ens condueix cap al centre del so: Mezquida ens vol hi embolcallar i, tot i que el piano no li ho posa fàcil, ho aconsegueix. Enmig de tot això, es produeix una evolució tímbrica que ens porta a sentir el piano com si no fos un piano. Finalment, esgotat tot el procés, Mezquida torna al coral de Bach amb el qual ens condueix fins al repòs. Aplaudiments. El concert ha començat.
El cicle (What’s the Story) Morning Glory arriba a la tercera edició en plena forma i amb una programació atractiva i suggeridora. Amb l’objectiu d’apropar la música clàssica a un públic no habitual de les sales de concerts i d’alliberar els intèrprets de la cotilla a la qual aquest àmbit encara els obliga, els organitzadors del cicle converteixen durant quatre diumenges la Sala 1 de l’Apolo en una espècie de cafè-teatre i conviden els músics a redefinir la seva situació davant l’audiència.
L’encarregat d’obrir el cicle va ser Marco Mezquida, pianista provinent del món del jazz, que es presentava amb una de les seves propostes més atractives, la de piano sol. Mezquida encaixa, i el programa de mà així ho feia notar, amb un prototip de pianista clàssic que durant el segle XX va deixar d’existir: aquell que combinava la lectura rigorosa de peces amb la improvisació. Un equilibri que alguns intèrprets de la clàssica comencen avui a recuperar, encara que la improvisació continua sent terreny gairebé exclusiu del jazz. Mezquida, provinent d’aquest àmbit, més abocat a la creació improvisada que no pas a la relectura d’obres, compta entre les seves influències amb una bona quantitat de referències clàssiques que sempre deixen rastre en la seva música: Ravel, Debussy, Ligeti, Skriabin, Schumann o Albéniz, entre d’altres. Amb aquestes premisses, els responsables de Morning Glory van donar via lliure al pianista perquè reinterpretés allò que li vingués de gust.
Va ser curiós veure Mezquida en un entorn on no està acostumat a desenvolupar-se. Incomodat potser no tant per l’espai com pel moment, es disculpava a l’inici si no podia donar-ho tot, just després de l’esmorzar. També ens recordava que s’enfrontava a un repertori al qual no estava habituat, que ell es dedica a tocar cançons. Les limitacions de l’instrument, amb greus mancances d’amplitud sonora i d’entonació, van afegir una dificultat extra a la interpretació.
Tot i aquests inconvenients, Mezquida ens va regalar un concert d’un nivell molt alt, tant en un sentit interpretatiu com en les idees que va desplegar-hi. Amb una tècnica brillant i una gran capacitat per modelar el so a la seva voluntat, Mezquida va basar el recital en el desenvolupament dels elements que li proposaven diferents partitures clàssiques, com molt amablement ens anava explicant: un coral de Bach, Le tombeau de Couperin de Ravel, els Kindertotenlieder de Mahler, el Vals, op. 64 núm. 2 i el Preludi núm. 15 de Chopin i una sarabanda de Händel. Les quals barrejà amb el seu bagatge també clàssic –els impressionistes, Ligeti i Beethoven– i portà al seu món més personal, el de la cançó, la melodia sempre mutable i oberta a l’exploració tímbrica i textural que pugui resistir, i sovint més enllà d’aquests límits, bo i trencant tota resistència i fent-la saltar pels aires. Unit al jazz més per la manera de fer, aquesta llibertat de permetre’s qualsevol gosadia només pel plaer de descobrir on el pot portar, que no pas pels seus elements musicals, encara que també: l’stride, les inflexions melòdiques, l’accentuació, el fraseig, l’atac. Bevent del seu estimat món popular de les Amèriques: del llano colombià i del Carib. I sense escatimar-nos el toc d’humor que sempre ens regala, amb girs bruscos, el contrast d’estils i els sons grotescos que extreu del seu piano preparat.
Com a contrapunt, i per explicar-nos una mica més sobre si mateix, Mezquida ens va tocar breus exemples de la seva música. El seu Coral, directament relacionat amb el de Bach per les idees d’estaticisme i moviment progressiu; Amateur, tema que dóna nom al seu recent darrer disc amb piano sol i que també ha enregistrat amb Juliane Heinemann al disc Sing, my heart, una melodia senzilla sobre un context harmònic ple de nostàlgia, i un bis tendre i dolç com ell mateix.
