ÒPERA A CATALUNYA. Così fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Milica Jovicic. Mar Esteve. Alba Fernández. César Cortés. Joan Miquel Muñoz. Guillem Batllori. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. musical: Daniel Gil de Tejada. Dir. escènica: Pau Monterde. LA FARÀNDULA DE SABADELL. 26 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Aleix Palau
El Così fan tutte és una de les òperes més rodones de Wolfgang Amadeus Mozart. La trama simpàtica i la música amable amaguen, però, un rerefons de crítica social i una partitura de dificultat enorme, tant per a l’orquestra com per als cantants. D’aquí el mèrit de la interpretació que han fet d’aquest títol els alumnes de l’Escola d’Òpera de Sabadell. El projecte, que impulsa Mirna Lacambra des del 1991, ha donat a conèixer algunes de les veus més interessants del país i ha reunit, durant dos mesos, els sis solistes que vam poder sentir en aquest muntatge.
El paper de Fiordiligi va ser a càrrec de Milica Jovicic, veu lírica lleugera amb un timbre interessant i certa facilitat escènica que va saber traslladar de forma solvent als concertants i a les àries. Especialment brillant va ser el seu “Come scoglio”, ària insígnia de l’òpera, en què va demostrar un bon control de l’instrument i una bona resistència vocal. Al costat de Jovicic, la joveníssima Mar Esteve és l’hereva d’una saga de cantants que va defensar amb correcció el paper de Dorabella. La mezzosoprano és potser massa jove per al paper, però això no va impedir que se’l fes seu i l’adaptés a la seva vocalitat. Va formar una parella excel·lent amb Milica Jovicic, essent totes dues veus les que s’emmotllaven perfectament.
Va tancar l’apartat femení la Despina d’Alba Fernández, segurament la intèrpret més completa de tot el repartiment (tant masculí com femení). Fernández va saber captar l’essència sibil·lina de Despina fugint de la comicitat gratuïta i presentant un personatge molt ben elaborat, tant en el camp escènic com en el vocal. De fet, en aquest últim va ser un dels grans eixos dels passatges concertants, amb una veu molt nítida i projectada que s’imposava amb claredat al so de l’orquestra. Els innegables dots d’actriu li van permetre, a més, adaptar-se amb extremada genialitat als canvis que exigeixen el metge i, especialment, el notari.
En el camp masculí, César Cortés va ser l’estrella de la vetllada. La seva facilitat vocal, el fraseig immaculat i una respiració espontània prometen al tenor colombià una interessant carrera. El seu Ferrando va estar a l’altura d’un gran teatre, si bé en els duets amb Guglielmo li va mancar, en algun moment, una intencionalitat que, de bon grat, li donarà l’experiència. I per intencionalitat, Joan Miquel Muñoz. El baríton va interpretar el Guglielmo amb fermesa i entrega i ens va regalar moments realment convincents, com l’exhaustiva ària “Donne mie la fate a tanti”, tot fent una molt bona parella amb Cortés. Guillem Batllori va fer també una gran feina com a Don Alfonso, un paper que, malgrat la seva joventut, va fer creïble tan bon punt va entrar en escena. De gran polidesa vocal i amb la presència sòbria i maquiavèl·lica del personatge, la continuïtat en el tipus de personatge i la perfecció en els detalls poden convertir Batllori en un interessant intèrpret d’aquest repertori.
Daniel Gil de Tejada va fer un bon joc d’encaixos perquè l’Orquestra Simfònica del Vallès i els cantants debutants anessin a l’uníson, ja que plegats només s’havien vist a l’assaig general. Però l’elecció correcta de les dinàmiques i l’esforç en el seguiment de les veus van fer dels petits defectes simples anècdotes i tant el cor com l’orquestra van funcionar correctament.
Entre blancs i blaus, la lluminosa producció de Pau Monterde creava diversos espais i emmarcava l’escena tot deixant als solistes moure’s amb naturalitat i emfatitzant la trama.
No és fàcil fer Mozart i no és senzill per als joves cantants afrontar una òpera d’aquesta durada i dificultat vocal. Per això només podem aplaudir l’excel·lència de la producció i la bona tria de les veus. Tenim futur, sí senyor.
