Tesori d’Italia.
Albrecht Mayer, oboè.
I Musici di Roma.
Obres de Vivaldi, Elmi, Sammartini i Ristori.
Deutsche Grammophon, 2017
Excessivament obsedida com està bona part de la indústria discogràfica en el benefici fàcil, o sigui produir propostes atractives per al gran públic sobre la base de noms encimbellats, resulta enormement gratificant trobar un enregistrament com aquest: un CD carregat de més o menys tot el contrari del que acabem d’exposar.
Està bastit damunt un instrument que no és de gran protagonisme concertístic –l’oboè– acompanyat per un conjunt instrumental especialitzat de gran prestigi i una música aliena a les grans manifestacions concertístiques habituals, a més escollida des d’un treball rigorós de cerca musicològica; i, com a afegit, dues de les composicions han estat enregistrades per primera vegada. Des del punt de vista de l’autenticitat no es podia demanar més. En conseqüència amb aquests atots, els resultats només podien ser satisfactoris. Adverteixo, només és una facècia, que el so de l’oboè és el preferit d’aquest crític; per això el lector l’haurà de disculpar si es deixa portar massa per l’entusiasme.
Els tresors d’Itàlia al qual es refereix el títol formen un aplec de sis concerts situats a la primera meitat del segle XVII de quatre compositors italians no dels més coneguts –excepte Vivaldi. I aquí cal precisar que no s’ha de confondre Giuseppe Sammartini amb el seu germà famós, Giovanni Battista. És música d’una bellesa lluminosa, exactament mediterrània, lleugera, elegant i vital, que en certa manera prefigura l’estil galante en què derivaria posteriorment el barroc a la segona meitat del XVIII, que esclatarà en el primer classicisme. Hi ha una gran riquesa d’inspiració melòdica servida damunt unes estructures i uns canemassos harmònics i contrapuntístics aparentment simples i tanmateix carregats de saviesa.
Albrecht Mayer és el primer oboè de la Filharmònica de Berlín i és també un gran amant del Barroc. Fa la impressió que seva ha estat la iniciativa del CD i seu és el ric comentari que acompanya el llibret, en el qual, curiosament, no s’exposa la seva biografia ni la del conjunt instrumental. La seva actuació és memorable. I no cal dir res més. És una exhibició de classe, d’autoritat, de mestria, de tots els atributs que vulgueu i que l’oient del CD vulgui afegir. I amb ell I Musici di Roma –a casa nostra ben conegut per les seves habituals actuacions al finit cicle Euroconcert– dona un suport ideal al solista. Jaume Comellas
