FESTIVAL DE PERALADA. Xavier Sabata (contratenor i actor), Ana Quintans (soprano), Judith Van Wanroij (soprano), Mark Milhofer (tenor), Thomas Walker (tenor), Nicolas Brooymans (baix), Mar Gómez i Xavi Martínez (ballarins). Vespres d’Arnadí. Ensemble O Vos Omnes. Dani Espasa, direcció musical. Henry Purcell: The fairy queen. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL (PERALADA). 22 DE JULIOL DE 2022.
Henry Purcell (1659-1695) va estrenar The fairy queen, Z. 629 el 2 de maig de 1692 al Queen’s Theatre, també conegut com a Dorset Garden Theatre, de Londres, amb un pressupost de tres mil lliures, el més elevat de la dècada. Tot i que l’obra va gaudir d’una bona acollida del públic, la recaptació no va arribar a cobrir les despeses de la producció. La representació tampoc no va satisfer del tot la crítica, que va considerar que l’obra ultratjava A midsummer night’s dream (1600) de William Shakespeare, peça teatral en què es basa l’argument. Val a dir que Thomas Betterton, l’actor a qui s’atribueix l’autoria del llibret de la semiòpera, no va reproduir cap dels versos de Shakespeare. Betterton efectuà talls i canvis a l’obra, cosa que fa pensar que no pretenia musicar rígidament la comèdia de Shakespeare, sinó més aviat utilitzar-la com a fil argumental.
El 1693 Henry Purcell va revisar l’obra i va retocar-ne algunes parts. Per exemple, hi va incloure la còmica escena del poeta borratxo, que no apareixia a l’estrena de l’any anterior. Dos anys després, el compositor morí i la partitura de The fairy queen es va perdre, i no fou fins al segle XX que es va tornar a representar. Algunes de les peces de l’òpera utilitzaven un registre massa agut per als cantants contemporanis i diverses editorials van optar per transportar els fragments a un registre més còmode per als intèrprets. En aquest sentit, algunes fonts indiquen que bona parts dels personatges, incloent-hi els protagonistes Oberó i Titània, van ser originàriament interpretats per infants.
The fairy queen ens transporta a un món fronterer entre el somni i la vigília, tema de gust marcadament barroc. L’acció s’esdevé la nit del solstici d’estiu que és quan, segons les creences populars, el tel entre el món humà i el món màgic és més fi. La proposta escènica de Joan Anton Rechi explora aquesta idea i permet que els actors trenquin la quarta paret entremesclant-se amb el públic als jardins i a l’auditori. Ha estat, aquesta, una picada d’ullet a Sei personaggi in cerca d’autore de Luigi Pirandello (1921), una de les moltes referències de què s’ha valgut Rechi per confegir la seva Reina de les fades.
Efectivament, sembla que la intenció d’aquesta nova producció del Festival Castell de Peralada ha estat transportar el públic assistent a un temps on fantasia i realitat, passat i present, es desintegren en una existència que té més de potència que d’acte. Idea gens estrafolària, val a dir-ho, en una època en què el món virtual reclama els seus drets arrabassant cada vegada parcel·les més àmplies de realitat. Si la dramatúrgia necessitava uns ens d’existència etèria, aquests han estat els tradicionals personatges de l’obra de Shakespeare, que en la versió de Rechi han estat identificats amb els representants d’algunes de les produccions operístiques més emblemàtiques d’edicions passades del Festival: Tosca, Madama Butterfly, Don Giovanni, Carmen o Salome són alguns dels icònics personatges que formen part del cor de fades, impecablement vestits i caracteritzats per Gabriela Salaberri. D’aquesta manera, la representació també ha esdevingut “un homenatge a les diferents nits màgiques viscudes al Festival”, en paraules de l’organització.
Al nostre entendre, malgrat tot, s’ha caigut en un excés d’intertextualitat que pot desorientar l’espectador. A més de tot el que s’ha dit, i del que no direm, el personatge de la reina de les fades apareix sovint caracteritzat com a diferents sobiranes d’Anglaterra: com a Elisabet I al principi, Victòria I després i com a Elisabet II al final. Tot plegat brinda moltes oportunitats per al lluïment com a actor de Xavier Sabata, notable en el seu paper còmic i a qui s’ha provat de redimensionar amb la inclusió de dues àries de Purcell alienes a l’obra: les conegudes “Music for a while” de l’Oedipus, Z. 583 i Sweeter than roses, Z. 585. En tot cas, res que no es fes a l’època, car els i les cantants d’anomenada acostumaven a fer inserir sense miraments els seus números musicals preferits enmig d’altres obres.
Si ens endinsem en els criteris històrics, haurem d’assenyalar la direcció musical excel·lent. Dani Espasa i Vespres d’Arnadí no necessiten, a aquestes alçades, cap presentació. De Vespres només direm que es tracta d’una formació que, si bé ja té quasi vint anys d’existència, té un prestigi inqüestionable i està formada per músics joves majoritàriament formats a l’ESMUC. De mica en mica va assolint un paper central al panorama de la música barroca de casa nostra i conquerint per mèrits propis una plaça que fa massa temps que té ocupada una generació en evident declivi. El mateix podem dir de l’Ensemble O Vos Omnes, un cor cada cop més professional construït pedra a pedra pels infatigables Xavier Pastrana i Marc Guerris.
La visió orquestral i coral d’Espasa i Pastrana denoten un treball intens, de filigrana, cercant tots els matisos de la partitura en una perfecta comunió entre les veus i els instruments. Segons que ens han comentat, els assaigs feien preveure una autèntica festa de la música històrica, però al darrer moment la sonorització va deslluir notablement l’espectacle. A la primera part el so tenia més a veure amb una producció discogràfica o televisiva que no pas amb un concert de música antiga (no seria gens estrany que el fet que Televisió Espanyola enregistrés la producció hi tingués alguna cosa a veure). El pitjor, però, és que en comptes de corregir les deficiències a la segona part, aquestes es van agreujar, bo i trencant tot l’equilibri instrumental de l’orquestra, fent desaparèixer la corda fregada i posant el baix continu en primer pla. Seria desitjable que en la producció videogràfica aquests errors s’esmenessin.
Finalment, tocaria parlar dels cantants solistes. Al nostre entendre, el sextet escollit per als papers principals de l’obra va ser correcte en conjunt, però amb algunes diferències remarcables entre els integrants. Destacaríem el paper de la soprano portuguesa Ana Quintans, que posseeix un timbre molt uniforme en tot el registre i unes bones maneres interpretatives. També ens va agradar força el baix Nicolas Brooymans, que té una veu bonica, gens afectada, que va saber adaptar perfectament al caràcter de les diferents àries en què va intervenir.
En resum, estem parlant d’una vetllada musical agradable concebuda des d’una perspectiva intel·lectual difícil de capir per al públic general del Festival Castell de Peralada. Musicalment hem d’assenyalar el talent i saber fer de Dani Espasa i Xavier Pastrana, dues figures rellevants del panorama musical català del nostre temps. Llàstima que alguns aspectes tècnics van esmorteir una producció ben feta i treballada, però no és pas res que no es pugui arranjar.
Imatge destacada: (c) Miquel González.
