PALAU BACH. Thomas Dunford, llaüt. Obres de J. S. Bach. PETIT PALAU. 25 DE GENER DE 2017.
Per Josep Barcons
Thomas Dunford arribava a Barcelona amb un programa dedicat íntegrament a la música de Johann Sebastian Bach. Hi arribava precedit per la fama de ser –segons la «BBC Magazine»– “l’Eric Clapton del llaüt”. Aquest innegable reclam de màrqueting, la seva indubtable vàlua com a intèrpret i el fet de ser el primer dels quatre concerts en què oferirà la integral de Bach per a llaüt, foren motiu suficient per omplir pràcticament a vessar el Petit Palau.
Però la seva aproximació a les Suites BWV 995 i BWV 1007 i a la Xacona no van acabar de convèncer del tot. Ni el públic (que no es va mostrar excessivament càlid), ni a ell mateix, que va acabar el concert amb un bis més de compromís que no d’entusiasme: una dansa interpretada joiosament amb frescor claptoniana, i que –en paraules del mateix Dunford– servia per esponjar el programa: “Després d’aquesta música tan seriosa, va bé una cosa més lleugera.” (Que cadascú ho interpreti com vulgui, però a Bach no li calen esponges…).
Dunford va començar amb la transcripció que el mateix Bach va fer de la Suite BWV 995, originalment escrita per a violoncel. I en acabar-la va exposar allò que Xavier Cester deia també acuradament en les notes del programa: que és una suite poc idiomàtica per al llaüt, la qual cosa fa pensar que Bach potser la va escriure per a un peculiar instrument anomenat Lautenklavier, i que podríem traduir sense recança com a clavillaüt.
Al preludi, després de la plàcida llibertat de tempo i de fraseig de la introducció, el fugat va ser menys clar: sense embarbussaments, però també sense excessiu relleu de les entrades ni excessiva puntualització de l’arquitectura formal. Amb constants mirades disperses al buit i als seients laterals, Dunford semblava poc submergit en la música que interpretava, que esdevenia, així, una mica vaga.
El seu so extremadament cuidat, la projecció amable del seu instrument i l’elegància en les línies principals (grandíssimes virtuts de Dunford) van ser notes dominants en la resta de moviments, si bé alguns finals de frase densos quedaven lleument abandonats i les cordes mitjanes no estaven al mateix nivell de claredat que les agudes.
En acabar la primera suite, Dunford va adreçar-se al públic per anunciar que la resta de programa era basat en transcripcions pròpies. Passada per les mans de Dunford, la Suite BWV 1007 (l’arxiconeguda primera Suite per a violoncel en Sol M) apareixia en to de Do, en una versió notablement plena, amb alguna nota de farciment harmònic o amb algun canvi d’octava que resultava sorprenent. I és que Bach –i aquí cal pensar en allò que Webern defensa a El camí cap a la nova música– admet pocs afegitons. Dunford va oferir una versió equilibrada de la suite, sense grans alegries ni revelacions, i amb algun ensurt. El més notori (salvat sense problemes: noblesse oblige), el del final del Preludi, on la manca de concentració el va fer dubtar (trast amunt, trast avall) d’on era el Do final.
A la Xacona, Dunford va optar per un tempo àgil, que va propiciar algun petit accident en els arpegis i va posar de manifest algun enllaç poc clar muscularment. Va ser una versió amable, molt melosa, però en cap cas no va fer posar la pell de gallina. Una versió, doncs, que no fou pas antològica, cosa que –sent honestos– potser tampoc no se li pot demanar. Perquè, tot i haver estudiat amb els més grans llaütistes i tenir unes capacitats innegables, aquest parisenc amb posat de bon noi encara no arriba als 30 anys. El moment més emotiu, potser el final, sobri al màxim i gairebé tràgic amb el so de les sirenes de policia entrant harmònicament (amb intervals de 5a i 6a) des de la Via Laietana. De vegades la mala insonorització de la sala (llegat made in Fèlix Millet) genera felices coincidències.
