FEMAP.
AUDITEXAUDI. Paloma Báscones, direcció. Ritual mossàrab de difunts, Missa de Barcelona, obres anònimes i de J. Ciconia i F. Landini. SANTUARI DEL MIRACLE DE RINER. 4 D’AGOST DE 2019.
ENSEMBLE O VOS OMNES. Xavier Pastrana, direcció. Obres de J. Magrané i H. Schütz. ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE BERGA. 11 D’AGOST DE 2019.
Dos dels concerts de formacions vocals catalanes que han actuat al FEMAP d’enguany van donar per plantejar-se aquesta qüestió, a mode hamletià: ¿cal aplaudir o no? Què cal fer (o ve de gust de fer) després d’escoltar una missa de difunts, com la que van interpretar meravellosament (si es pot interpretar una missa de difunts) les integrants del grup Auditexaudi? Estem acostumats a aplaudir els rèquiems de Mozart, de Verdi o de Fauré, probablement perquè els acostumem a sentir en sales de concerts; però ¿aplaudim si els escoltem en un CD? O ¿aplaudiríem naturalment un Ritual mossàrab de difunts (posat així al programa) si és interpretat en un santuari, com va ser el cas del concert d’Auditexaudi amb el baríton Tomàs Maxé i les violes de Marc de la Linde i Anna Casademunt? Malgrat que l’intel·lecte podia reconèixer l’exquisidesa de la interpretació de la monodia del segle XI feta per les membres del cor, de l’últim que es tenia ganes després d’escoltar el pas de l’“Ecce ego viam” al “Requiem aeternam” –transitat pertinentment pel passadís del temple– era d’aplaudir la bona factura tècnica o l’encert en la posada en escena.
Passava poc o molt el mateix (tot i que potser de manera menys evident) en el concert que l’Ensemble O Vos Omnes, dirigit per Xavier Pastrana, va oferir amb el títol “Epistulae ad Sagitarium” a l’església de Sant Joan de Berga, plena de gom a gom. Els setze membres del cor, amb el continu de Hanna Freienstein al violoncel i Marc Díaz a l’orgue, van interpretar –primer amb certa sobrietat i després amb més abrandament– dues de les Cantiones Sacrae de Heinrich Schütz, sobre textos d’Agustí d’Hipona. Enmig de l’Aspice Pater i del Quid Commisisti del compositor germànic, el cor afrontava sense acompanyament instrumental l’Oració a la Senyora Nostra de Joan Magrané, sobre textos de Joan Roís de Corella. Les seves cinc parts (com les cinc del Quid Commisisti) traçaven un viatge per a l’ànima agombolant-la amb un joc de densitats canviants, amb notes tingudes, amb imitacions contínues, amb superbs xocs de segona i amb profusió de finals suspesos, fins a arribar a un emotiu final redemptor. Davant d’això, transportat a dimensions altres, l’esperit poc estava per picar de mans, si no fos que un aplaudiment precoç (sempre hi ha algú de manotada fàcil) el treia abruptament de l’estat on havia estat conduït.
Probablement, interpretades en sales de concerts, les obres religioses de Schütz i de Magrané no farien tan palesa la insuficiència o inconveniència dels aplaudiments com quan el context d’escolta és una església. Però en el cas del Ritual mossàrab de difunts o de la Missa de Barcelona interpretats per Auditexaudi al santuari del Miracle, ni tan sols el canvi de context normalitzaria unes manotades que poc tenen a veure amb la subtilesa i la profunditat d’allò que s’acaba d’escoltar. Només el Saltarello instrumental del segle XIV interpretat jocosament per les violes d’Anna Casademunt i Marc de la Linde donava veritablement peu a aplaudir. En les altres obres dels dos concerts, no eren les mans les que picaven entre si, sinó més aviat les ales de l’ànima.
Imatge destacada: Ensemble O Vos Omnes.
