IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariïnski. George Li, piano. Eva-Maria Westbroek, soprano. Mikhaïl Vekua, tenor. Ievgueni Nikitin, baix. Pavel Schmulevich, baix. Iulia Matochkina, mezzosoprano. Dmitri Voropaev, tenor. Aleksandr Nikitin, baríton. Dir.: Valeri Gergiev. Obres de Wagner, Liszt i Strauss. L’AUDITORI. 27 DE GENER DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Que aquest concert sonava a deute saldat, fins i tot a un cert acte de contrició, ho sabien la majoria dels assistents divendres passat a l’Auditori de Barcelona. Aviat farà dos anys Gergiev i la seva companyia del Teatre Mariïnski –orquestra i solistes– van aterrar a Barcelona per interpretar en versió de concert l’òpera Tristany i Isolda de Richard Wagner al Gran Teatre del Liceu. L’ocasió es va liquidar amb un descontent generalitzat per la manca de preparació de l’orquestra i una parella protagonista de rendiment deficient. En recuperar la crítica d’aquell esdeveniment, recordàvem el desencís col·lectiu que va fer que aquell Tristany esdevingués, més aviat, un miratge.
La sensibilitat d’un músic magistral com és Valeri Gergiev ens va permetre divendres passat recuperar la màgia de les seves mans fetilleres i l’encís del seu encanteri orquestral, gràcies a un concert memorable que va culminar amb un tercer acte del Tristany i Isolda de resultats embruixadors.
El concert convidà inicialment a la concentració amb una lectura puntillista i plena de subtileses del preludi del tercer acte de l’òpera Lohengrin de Wagner, pàgina sublim amb què Gergiev va demostrar un doble respecte: a l’autor de la fascinant música, Richard Wagner, amb una interpretació impecable, i també al públic congregat a L’Auditori, lleial al respecte que un músic com ell mateix mereix. La reconciliació, doncs, semblava que havia arribat.
Tot seguit, orquestra i director donaven pas al jove pianista George Li, en el seu debut a Barcelona, amb la interpretació del Concert per a piano núm. 1 de Franz Liszt. George Li ve precedit pels mèrits aconseguits al Concurs Internacional Txaikovski (medalla de plata), l’obtenció de la beca Avery Fisher i una llista de debuts a les sales més prestigioses del món. Però més enllà d’això, el jove pianista nord-americà d’ascendència xinesa, i de només 21 anys, demostrà una forta personalitat en un dels concerts de més contrast i virtuosisme del repertori pianístic. I és que en aquest concert, Franz Liszt posa tota la carn a la graella en el disseny d’una obra en què el solista s’ha d’esmerçar a demostrar les grans virtuts tècniques implementades pel primer pianista modern (Franz Liszt). Així doncs, George Li va demostrar estar absolutament preparat a nivell tècnic per assolir tots aquests requeriments, si bé en la seva lectura va tenir més aplom que no rerefons, més pirotècnia que no contemplació. Cal tenir en compte el doble perfil de Franz Liszt, tant meditatiu com apassionat en la seva personalitat i en la seva obra. Però per entendre i integrar això, probablement cal un bagatge vital que no s’aprèn, sinó que s’experimenta, es viu. Afortunadament, George Li va trobar en Gergiev un guia atent que va saber portar l’orquestra en la línia dictada per una partitura plena de contrastos.
Finalitzada la part simfònica, i abans, però, del descans, la magnífica soprano holandesa Eva-Maria Westbroek va oferir una intensa lectura de l’escena final de l’òpera Salome de Richard Strauss, escena en què l’adolescent Salome, enfollida per l’amor pervers per Jochanaan, rep el cap del Baptista acabat de sacrificar i l’adora tot lloant-ne les virtuts dels llavis, que besa amb delit. En aquesta escena Richard Strauss desplega els seus millors enginys orquestrals per crear una pàgina de gran bellesa, amb resultats totalment innovadors per al moment en què va ser estrenada. Malgrat els cent i escaig anys que ens separen d’aquesta partitura, la música d’Strauss continua sorprenent per la intensitat i l’ús del material orquestral, que posa totalment al servei de la recreació, tant de l’enfolliment com de l’apassionament que embriaga Salome, i ho contagia a l’oient. La veu d’Eva-Maria Westbroek encaixa a la perfecció amb aquest rol i la soprano va atacar l’obra a ple rendiment. Westbroek va destil·lar els clarobscurs del personatge de Salome amb una interpretació lliurada, en una de les millors actuacions que se li recorden a Barcelona.
Després de la pausa, el tercer acte de Tristany i Isolda començava amb els acords premonitoris del fatal desenllaç de l’amor prohibit entre els protagonistes. La interpretació aïllada del tercer acte i el fet de tractar-se d’una versió en concert va aguditzar encara més la impossibilitat de realització de l’amor entre Tristany i Isolda, ja que en cap moment vam sentir els protagonistes cantar en conjunt –situats, a més, els intèrprets, l’un a cada banda del director. Valeri Gergiev semblava, amb la seva batuta minúscula, un prestidigitador que movia els fils del destí dels protagonistes, tot abocant-los a la transmutació espiritual que suggereix la música de Wagner. Aquest cop, però, tant Eva-Maria Westbroek com Mikhaïl Vekua van dotar de personalitat musical els personatges titulars, amb sengles interpretacions de gran nivell, tant de la mort de Tristany com de la d’Isolda, amb una Liebestod (mort d’amor) de gran impacte. Tots dos cantants van estar acompanyats per uns solvents cantants de la companyia del Mariïnski, com el baix Pavel Schmulevich com a rei Marke, en substitució de Iuri Vorobiev inicialment anunciat; Iulia Matochkina com a Brangäne –paper que ja va cantar en la versió íntegra de l’òpera amb la companyia del Mariïnski–; Dmitri Voropaev i Aleksandr Nikitin. Al costat de la Isolde sideral d’Eva-Maria Westbroek, l’altre gran triomfador de la nit, si més no per mèrits, va ser el Kurwenal de Ievgueni Nikitin, paper que ha madurat aquests dos darrers anys i del qual oferí una actuació magistral.
Valeri Gergiev va dirigir amb mà ferma l’Orquestra del Teatre Mariïnski, si bé la seva autoritat no està renyida amb l’organicitat i sinuositat amb què va permetre fluir la música, que particularment en aquest tercer acte demana llibertat conduïda, ben bé com el curs orgànic d’un rierol. Els seus sortilegis semblen haver calat fons aquest cap de setmana, amb una interpretació antològica de la Quarta Simfonia de Xostakóvitx, primera audició de l’OBC, dissabte i diumenge, que va comptar amb l’agermanament de l’orquestra del Teatre Mariïnski en dos concerts que es marcaran amb lletres d’or a la història de l’OBC.
Projecte Tristany
Coincidint amb el concert de divendres passat, el Foyer de L’Auditori acull des de divendres i fins al 26 de febrer, una exposició amb 11 quadres inspirats en passatges del Tristany i Isolda de Richard Wagner; visions contemporànies d’aquest mite posat en música per l’alemany pintades per diferents artistes catalans: Robert Llimós, Montse Clausells, Opus Nigrum, Fabio Hurtado, Ramon Lombarte, Manolo Sierra, Marcos Palazzi, Jordi Gispert, Fran Recacha, Henry Florez i Kike Meana. La proposta prové del col·leccionista d’art i afeccionat musical Manel Bertran, tot recuperant la seva idea desenvolupada fa tres anys a propòsit de la programació de La valquíria de Wagner al Gran Teatre del Liceu, motiu pel qual es van exposar les obres inspirades en aquesta òpera provinents de la col·lecció particular de l’empresari. Els quadres inspirats en Tristany i Isolda es podran veure al novembre al Gran Teatre del Liceu, coincidint novament amb la representació al Liceu d’aquesta òpera.
