FESTIVAL TOCA’M. Intèrprets i repertoris diversos. Diversos escenaris. TORTOSA. DEL 24 AL 26 DE MAIG DE 2024.
El cap de setmana passat es va celebrar a la ciutat de Tortosa la tercera edició del festival de piano Toca’m, una iniciativa privada impulsada per melòmans i professionals de la música de la capital del Baix Ebre amb la voluntat d’acostar la música a tots els públics a través de desenes d’activitats amb el piano com a eix central, i que ha envaït carrers, monuments, terrats, museus, places, parcs i fins i tot els ponts de la vila. Enguany la diversitat de propostes, el nivell artístic i la resposta del públic han superat totes les expectatives, amb un creixement exponencial que ha sorprès els més optimistes i la pròpia organització. La ciutat sencera s’ha convertit en un auditori a l’aire lliure on fins i tot passejar-hi, ja fos al matí o ben entrada la nit, et convertia en oient involuntari i furtiu d’alguna actuació. Escoles, residències i hospitals de la zona també han tingut la seva dosi de música a través de les diverses activitats socials i educatives que s’hi han programat, i els joves pianistes de les escoles de música de la comarca han pogut trobar-se i exposar la seva feina davant del públic.
Després d’un divendres ja ple d’activitats, el Festival s’inaugurava oficialment amb un concert a la plaça de l’absis de la catedral de Tortosa, un espai idíl·lic, tranquil, allunyat del tràfec de la ciutat, emmarcat per bellíssimes pedres gòtiques i barroques dels edificis que l’envolten i presidit per la robusta presència del castell de la Suda. El duo format pels pianistes gironins Carles Lama i Sofia Cabruja va actuar acompanyat pels Solistes de Catalunya, una formació de corda amb Gerard Claret al concertino i que, en aquesta ocasió, van estar dirigits per Carles Miró. Amb el títol And the winner is, el concert feia una repassada exhaustiva de diverses bandes sonores cinematogràfiques que han rebut (o haurien merescut) premis a Hollywood, pertanyents a pel·lícules com Casablanca, La llista de Schindler, El Senyor dels Anells, Gladiator, Pearl Harbour, però també de musicals, com El rei lleó o Mamma mia, que va fer les delícies del públic, i la icònica Bohemian rhapsody de Queen, totes en versions hàbilment arranjades per a corda i piano a quatre mans que respecten l’original. Fer-ho a l’aire lliure era tot un risc, i més en una jornada on els núvols i l’icònic “vent de dalt” van fer acte de presència en diverses ocasions (especialment durant l’assaig), però els astres es van conjurar i van permetre una vetllada molt agradable i popular: Lama i Cabruja formen un duet sòlid, ben compenetrat, molt expressiu i que encomana la seva passió al públic; i aquest va respondre al joc rítmic proposat en diverses ocasions i va acabar aplaudint dempeus l’actuació. La inevitable sonorització del conjunt, discreta i molt subtil (i que hauria resultat intolerable en un espai tancat) va ser la solució adequada a unes condicions poc propícies. Però tenint un bon equipament a la ciutat, com l’Auditori Felip Pedrell, ¿calia fer tots els concerts del festival a l’aire lliure? La resposta i els arguments de la Direcció són clars i convincents: un festival obert a la ciutadania (tots, absolutament tots els concerts eren gratuïts), ben a prop de la gent, amb música per racons inusuals i sorprenents de la ciutat posant en valor el riquíssim patrimoni d’aquesta vila bimil·lenària, i convertint la ciutat en un auditori per a gent de totes les edats i condicions. És evident que recloure la música d’aquest festival en espais tancats no hauria tingut ni la repercussió ni la resposta que ha acabat tenint amb aquesta fórmula visionària, temerària i alhora brillant.
L’allau d’activitats i propostes a totes hores obligava a escollir (l’organització, present a tot arreu i vetllant pel bon funcionament de tot, semblava tenir el do de la ubiqüitat!) i aquest cronista va optar, per començar fort el dissabte, pel recital de la mezzosoprano Helena Ressurreiçao i Pablo Félez, un jove pianista d’Alcorisa instal·lat ara a Lucerna, que va substituir Lluïsa Espigolé. L’espai era també idíl·lic: el claustre renaixentista dels Reials Col·legis de Tortosa, un indret recollit, de pau i silenci al cor de la ciutat, d’una bellesa i singularitat aclaparadores, i amb una acústica màgica on la veu de la mezzo portuguesa va sonar amb tot l’esplendor i plenitud del seu ampli registre vocal i expressiu. Va ser un recital commovedor i emocionant, amb música de la compositora catalana Núria Giménez-Comas, amb el fil conductor d’una història crua d’amor i desamor trenat amb textos en anglès, preludiats per Félez amb una interpretació al·lucinant, amb piano preparat i recursos sonors impactants, i arrodonit per la intensitat emocional que Ressurreiçao va saber donar a unes cançons a mig camí entre el cant líric i l’sprechgesang. Els assistents van acabar commoguts per la càlida atmosfera que es va generar i per aquella màgica concentració d’emoció i bellesa (en sons i espai).
El claustre dels Reials Col·legis va tornar a ser l’escenari, al vespre, d’un altre recital, el de la pianista Yukiko Akagi, que homenatjava Serguei Rakhmàninov, un autor que coneix a fons perquè durant la seva extensa etapa a Nova York va tenir l’oportunitat d’estudiar i rebre consells de Ruth Slenczynska, alumna del llegendari pianista i compositor rus. Akagi ha enregistrat recentment un CD esplèndid amb obres seves i de Chopin. I aquest recital va ser possiblement la cirereta del pastís del Toca’m, i el que dona la dimensió exacta de la potència i del creixement del cicle: el delicat espai que l’acollia es va veure desbordat per la gran afluència de públic, una part del qual es va quedar a les portes mentre a l’interior hi havia més gent dempeus que no pas asseguda. I l’acte s’ho mereixia i no va decebre ningú: va ser un recital espectacular, en què Yukiko Akagi va desplegar el seu extraordinari virtuosisme, amb una enorme potència sonora i amb una precisió cristal·lina en totes les acrobàcies d’un repertori temible, presidit per la colossal Sonata núm. 2 op. 36 de l’autor rus. Una tècnica enlluernadora, una pulsació d’altíssima precisió i una intensitat aclaparadora és el que caracteritza aquesta pianista establerta a Barcelona, que va impactar els assistents i va provocar una llarguíssima ovació, ja en la penombra del capvespre (més màgia, encara!), que Akagi va agrair amb els Feux d’artifice de Debussy i amb l’Andante spianato de Chopin. Un èxit incontestable per a un recital memorable.
Aquest cronista va tenir l’oportunitat de tastar i gaudir altres propostes musicals de gèneres diferents que convidaven fins i tot a participar (o a ballar!), però cal destacar-ne una d’especial: el recital que van oferir la cantant Aura Mauri i el pianista Biel Harper just enmig del Pont Roig de Tortosa, a sobre de l’Ebre, amb unes vistes precioses de la ciutat i de l’entorn natural, on els estils i gèneres més diversos (bossa, fado, jazz, temes originals…) van sonar en un dels espais més sorprenents del festival. Públic variadíssim, de totes les edats, en un ambient distès, lluny de la rigidesa que haurien provocat les butaques d’un auditori i que va amarar-se d’aquelles cançons deliciosament interpretades per aquest jove duo; tota una descoberta.
Que en la tercera edició, quan hauria pogut estar en plena crisi de creixement, una iniciativa com aquesta hagi ofert unes propostes tan variades, sorprenents i atractives, i s’hagi desenvolupat amb aquest èxit d’organització i d’acollida per part de la ciutadania, només pot ser fruit de la passió i de l’enorme dedicació durant mesos dels dos directors artístics, Maria Lombarte i Manel Miró, dos visionaris que han mobilitzat un preciós exèrcit de voluntaris (sense ells, res de tot això hauria funcionat) i que han aconseguit fer equilibris amb un pressupost escarransit per a un desplegament de recursos humans i musicals formidable, que omple de música, art i cultura una terra rica en patrimoni i sovint injustament oblidada pels grans ens públics i per la resta del país. Tortosa s’està convertint en un pol cultural de primer ordre i en un centre musical, i tot gràcies a la seva gent i a iniciatives com aquesta, que té el repte de seguir creixent amb equilibri i ambició, i que està cridada a ser un dels festivals de música estratègics del país. Enhorabona i per molts anys!
Imatge destacada: (c) Pilar Rey.
