IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski. Jorge Luis Prats, piano. Dir.: V. Gergiev. Txaikovski. L’AUDITORI. 11 DE GENER DE 2013.
IOLANTA de Piotr I. Txaikovski. (versió de concert). S. Aleksaixkin. A. Gergalov. S. Skorojodov. E. Umerov. A. Zorin. I. Vorobiev. A. Netrebko. Orquestra Simfònica i Cor del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Dir. musical: V. Gergiev. LICEU. 13 DE GENER DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
La confluència de la companyia del Teatre Mariinski de Sant Petersburg i el seu líder indiscutible –Valeri Gergiev– en les programacions de dos equipaments musicals de primer ordre a Barcelona –L’Auditori i el Liceu– va tenir aires de festival musical de primer ordre, centrat en la figura de Txaikovski. Un “festival” que posa en evidència que les col·laboracions, sovint, donen bons fruits. Malgrat que això, a vegades, vagi alhora en detriment d’una de les parts. Ibercamera programava en el seu cicle de concerts, a L’Auditori, Gergiev i la companyia del Mariinski, col·laboradors habituals del cicle. El Liceu aprofità l’avinentesa per programar una òpera inèdita al Liceu –Iolanta de Txaikovski– amb una companyia de primera, i una estrella lírica de primer ordre: Anna Netrebko. Fins aquí, èxit d’audiència, èxit de taquilla, èxit d’estratègia. L’altra cara de la moneda: els cossos estables del teatre del Liceu –en aquest cas l’orquestra– i el seu nou director titular, Josep Pons, inauguraven nou cicle de concerts al Palau… sense pena ni glòria. Cal fer un pensament. D’entrada: la contraprogramació en temps de crisi és un suïcidi a consciència. I no ens ho podem permetre.
Feta la reflexió, anem al tema musical. El divendres 11 de gener Valeri Gergiev tornava a trepitjar l’escenari de l’Auditori de Barcelona amb ple absolut d’un públic impacient, com es dedueix del nerviosisme estès en retardar-se uns instants l’aparició del solista i Gergiev a escena a l’inici del concert. Jorge Luis Prats, el pianista cubà que dues temporades enrere va fascinar l’audiència amb el seu recital de música espanyola, editat per una gran casa discogràfica del directe a Saragossa, tornava a enlluernar amb un Txaikovski de caràcter. El Concert per a piano núm. 1 del compositor rus és obra de referència per als pianistes i Prats és un veterà del pianisme amb arrels formatives russes prou paleses en la seva interpretació. Una interpretació, d’altra banda, lliure, en què la perfecció no és prioritària i es busca, més enllà, tocar la fibra de l’oient amb un so i una intenció efectistes. Així ho va fer i l’èxit va ser aclaparador. Poc semblà importar que pianista i orquestra no anessin sempre alhora –especialment al tercer moviment–, perquè el so descomunal que Prats extreia del piano omplia de llarg l’auditori. Ara bé, no era aquesta una versió treballada a fons ni amb un objectiu comú. Jorge Luis Prats, però, és un pianista de raça i, alhora, un infant perenne que juga amb les tecles com qui juga a un joc de taula d’estratègia. Les dues propines d’aires llatins i distesos que va oferir, tot buscant la provocació i l’entusiasme del públic, no van fer sinó evidenciar-ho.
La Simfonia núm. 5 en Mi menor de Txaikovski va permetre un més gran lluïment d’una orquestra, la del Teatre Mariinski, que porta a la sang la profunditat i densitat del so i que Gergiev potencia amb el seu gest gairebé imperceptible –cada cop més a mesura que passen els anys. Es diu sovint de Txaikovski que és un compositor fàcil, que busca épater les bourgeois amb temes passionals i potència desmesurada, i aquesta simfonia n’és un bon exemple. Malgrat això, la versió tingué moments àlgids en impacte sonor, i d’altres més superflus, en què es notà a faltar un caràcter més galant –com per exemple al “Vals” del tercer moviment–, que contrastés amb la iridescència del metall al darrer moviment.
Al Liceu, la mateixa companyia –aquest cop amb el cor que dirigeix Andrei Petrenko– i novament amb Valeri Gergiev al capdavant, s’assolí un nou i aclaparador èxit amb la presentació i estrena al Liceu de l’òpera Iolanta de Txaikovski. La presència d’Anna Netrebko n’assegurava el sold out, però cal dir que aquest no va ser, ni de bon tros, l’únic motiu per provocar l’entusiasme en una audiència absolutament desbordada per una vetllada que serà difícil d’oblidar.
Amb una temàtica naïf i pròpia d’un conte de fades amb final feliç, Iolanta explica la desgràcia d’una princesa cega a qui el seu pare i la cort han amagat la seva minusvalidesa per no fer-la patir. L’aparició d’un noble estranger que desconeix la seva limitació i que s’enamora immediatament de la seva bellesa i innocència, fa que la princesa descobreixi la seva ceguesa. Afortunadament, la noia es cura del seu –fins ara–mal inguarible i pot casar-se amb el comte, i tots contents. Anna Netrebko assumí el seu rol amb la innocència conferida al personatge i amb una implicació actoral que és d’agrair, tenint en compte que es tractava d’una versió de concert. Superà amb escreix la pressió d’un debut en què hi havia moltes expectatives i, fins i tot, també recances. La cantant russa té un instrument portentós i el lluí amb generositat al llarg d’una partitura que té pocs moments d’expansió lírica, però en què els que hi apareixen són d’una bellesa molt inspirada, com és el cas del duo d’amor amb el comte. Aquest rol l’assumia Serguei Skorojodov, i en aquest es pogué gaudir d’un timbre de tenor líric de color típicament eslau i de gran capacitat expansiva. Fou un descobriment, junt amb el del rei René de Serguei Aleksaixkin, que palesa com l’escola russa mantinguda i potenciada per la companyia del Teatre Mariinski és, avui dia, una de les més fortes i autèntiques del món operístic. I en això, Valeri Gergiev té un rol protagonista, malgrat que la seva presència a l’escenari passés, en aquest cas, més desapercebuda, situat a peu dret i sense tarima enmig de l’entramat orquestral.
