CONCERT DE SANT ESTEVE. Orfeó Català, Cor de Cambra del Palau, cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català. Direcció: Glòria Coma, Buia Reixach, Esteve Nabona, Xavier Puig, Pablo Larraz, Simon Halsey. Obres de diversos compositors catalans i internacionals. PALAU DE LA MÚSICA. 26 I 27 DE DESEMBRE DE 2020.
El Concert de Sant Esteve que promou des de fa anys i panys l’Orfeó Català ha estat justificadament batejat també com a “tradicional”. I és just que sigui així perquè la continuïtat i la fidelitat a uns principis i formes de manifestar-se abona el concepte, com també la presència continuada de la música tradicional, valgui la redundància, sobretot catalana.
Darrerament el potencial extraordinari que ha adquirit la casa ha sacsejat i enriquit la manifestació, n’ha ampliat els al·licients i la festa del cant coral nadalenc s’ha convertit en una celebració rica de recursos i de suggestions en què tampoc són negligibles les dimensions cultural, social i gairebé antropològica.
Tanmateix, les circumstàncies –llegiu-hi pandèmia– han estroncat obligadament aquesta realitat i han obligat que la festa hagués de redefinir-se. La base residencial –el marc del Palau– ha imposat la incorporació de nous recursos inesperats, que permetessin que “tot” –llegiu-hi esperit– es mantingués igual, però la lletra –la forma– hagués de replantejar-se. La tecnologia ha hagut de dir-hi la seva i en aquest sentit la fórmula proposada ha estat senzilla i alhora intel·ligent i eficaç. L’Orfeó Català –cor adult– ha esdevingut el cor presencial i les altres formacions, les telemàtiques.
El possible problema de lligam dels formats s’ha resolt amb fluïdesa i naturalitat sense forçar mai la màquina. Hi ha hagut un domini còmode del ritme i la successió de les diferents seqüències s’ha resolt bàsicament de forma satisfactòria i fins i tot imaginativa. Més discutible seria el guió verbal i, amb ell, la petita invasió dramatúrgica.
La resta ho ha posat la música intrínseca, factor que ha sofert obligadament el pes de les circumstàncies dominants: activitat reduïda de les formacions, dificultats per armar programes ambiciosos, etcètera.
Per tot plegat, la crítica estrictament musical passa a jugar un paper fins a un cert punt secundari, sense poder anar gaire més enllà de salvar els mobles amb suficiència i dignitat.
Pel que fa al programa celebrem la presència de cant coral català actual jove –Josep Ollé, Eduard Vila, Anna Capmany– i noms consolidats –Oltra, Vila i Casañas, Salvador Brotons, Toni Guzmán. Esment a part per la irrupció ambiciosa i impactant de Marc Timón i cal agrair arranjaments revitalitzadors dels de sempre –Jordi Domènech, Albert Guinovart i Vila i Casañas.
I naturalment hi ha hagut també gran repertori, encara que en aquest apartat no hagi sobrat ambició programadora, ni esforç de producció, en allò que de manera definitiva, malgrat els esforços i els elogiables encerts no ha pogut ser un gran concert tradicional de Sant Esteve.
