TEMPORADA OBC. Michaela Kaune, soprano. Ekkehard Abele, baix-baríton. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Beethoven i Parra (estrena). L’AUDITORI. 31 DE GENER DE 2020.
El segon programa en homenatge a Beethoven de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya s’enfocava a obres definides pels seus sentit tràgic i esperit heroic. Entre les quals, l’escena Ah, perfido!, amb la soprano Michaule Kaune, de veu no prou homogènia per un terç superior de la tessitura i en dinàmiques fortes amb un cert desgast, lleument destimbrada i estrident. No obstant això, va saber donar caràcter i expressivitat a la varietat d’inflexions dramàtiques i va estar molt ben secundada per una mal·leable OBC que n’acoloria les diverses seccions. Escoltant-la, sorgien dues qüestions recurrents: quins interessos mouen la contractació d’artistes estrangers? ¿A Catalunya no hi ha veus solistes capaces d’abordar aquest repertori amb garanties? Tampoc el baix-baríton Ekkehard Abele va satisfer plenament amb la seva veu opaca, d’emissió de curt abast i aguts engolats, tot i la dificultat d’una pàgina d’exigent sprechgesang com Wanderwelle del català Hèctor Parra. L’obra, encàrrec de l’OBC i l’Orquestra de Colònia, s’estrenava mundialment.
Es tracta d’un monòleg amb text de Klaus Händl, basat en els quaderns de converses del compositor i distribuïda en tres parts: la vida física i quotidiana de Beethoven els seus darrers mesos; l’obsessió amb la custòdia de Karl a la part central, mentre que la part final recrea els instants previs a la seva mort. Musicalment homenatja les 33 variacions Diabelli del compositor amb un seguit de variacions afins a l’expressivitat dramatúrgica del llibret i que, segons el que afirmava el mateix Hèctor Parra (Barcelona, 1976) en una entrevista, “entra en diàleg amb la corresponent variació de Beethoven, sigui per imitació, derivació o contrast”. Tot i l’estudi i preparació de Kazushi Ono, perceptibles en l’atenció a la riquesa tímbrica puntillista i als relleus que imprimien els jocs de tensions i efectes dinàmics de la composició, aquesta deixava la impressió que tècnicament era difícil i molt reflexionada, però forjada amb més ofici que inspiració.
A la segona part, Ono va concebre la Simfonia núm. 5 de Beethoven des d’un ens lleuger, enèrgic sense rudesa, a un tempo àgil sense precipitacions i configurant una lectura força estàndard i prou contrastada en plans sonors i textures; tot i certa nebulosa del conjunt, com en els tutti del desenvolupament del primer moviment i en l’exposició i reexposició del quart. El director japonès va plantejar aquest moviment sense el caràcter esclatant, nu de pretensions de grandesa, després d’una transició enigmàtica i expectant però no ominosa, als antípodes dels ciclopis crescendi d’un Furtwängler, per exemple. Va incloure la repetició del bloc de l’exposició, animada i viva, justificant aquest episodi a vegades suprimit. La més present i diàfana en articulació va ser la nodrida secció de corda amb els violoncels al centre i les violes ubicades antifonalment als primers violins. Especialment a l’“Andante con moto”.
Unes traces en part compartides per l’obertura Coriolà, op. 62, que havia iniciat el concert sostenint la tensió i el dramatisme sense tremendismes, i que van permetre calibrar l’alt nivell dels joves músics de l’ESMUC convocats als faristols de l’OBC. Els músics es formen així, també. Per cert, cal agrair les qualitatives notes al programa del professor, investigador i director d’orquestra Joan Grimalt. El text s’allunyava de les mediocritats i esterilitats d’algunes firmes recurrents que, any rere any, semblen abonades a escriure per als principals centres musicals del país. En particular, per l’accessible pinzellada semiòtica sobre la fanfara.
Imatge destacada: OBC. © May Zircus (foto d’arxiu)
