TEMPORADA AUDITORI ENRIC GRANADOS. On early music. Francesco Tristano, piano i electrònica. Falcon Muse Creative, disseny artístic. Ruth Baches, concepte i direcció d’art. Breno Rotatori, vídeo. Sergi Prat, disseny de llums. François Baurin, so. Obres de Frescobaldi, Gibbons, Bull, Sweelinck i Tristano. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 2 DE MARÇ DE 2023.
L’eclecticisme del pianista i compositor Francesco Tristano, nascut a Luxemburg però resident a Barcelona, és sorprenent. Des del primer moment del concert vam ser conscients que érem davant d’un “producte” diferent. Una experiència immersiva on l’electrònica, la llum i la projecció tingueren molt a veure. I si bé el recital On early music que vam escoltar i que presenta el seu darrer treball discogràfic està centrat en la música antiga, no va ser pas un recital amb el format a què estem habituats.
Estem més acostumats a escoltar la música antiga amb instruments historicistes. I aquí la sentíem amb un instrument modern com el piano, que a més estava amplificat. Però això no és tot, perquè la idea del pianista passa per presentar la música antiga –una de les seves passions– des d’un prisma actual. I ho fa partint d’alguns dels més grans compositors i organistes anglesos de la música antiga des del Renaixement i el Barroc, com Orlando Gibbons o John Bull, i sens dubte un dels grans inspiradors del pianista, Girolamo Frescobaldi. Tristano en cerca una lectura personal reinterpretant algunes obres, utilitzant-ne alguns fragments com a punt de partida cap a una obra nova –una mena de remix– o fins i tot cercant la inspiració en aquesta època per compondre obres de nova factura amb el seu propi estil. Un fet que, sens dubte, ajuda a transformar el temps i les èpoques, tot transgredint estils. I tot plegat inspirat en el moment de l’albada, que ens acompanyà gràcies a les projeccions.
Com no podia ser d’una altra manera, Tristano es va mostrar ple de vitalitat, amb atacs precisos, interpretacions ben delineades, així com una nítida articulació quan era necessari per remarcar la polifonia.
A partir de Ground uppon La Mi Re (anònim) ja vam poder copsar una obra basada en un ostinato pentatònic sobre el qual Tristano crea un efecte d’improvisació minimalista on l’element antic i el nou s’abracen. En un recital on les obres gairebé sempre s’enllaçaren, passàrem a escoltar algunes Tocates de Frescobaldi –de bella ornamentació i nítida articulació– abans de passar a Ritornello, del propi pianista, que sembla un clar amant dels ostinatos. Una obra que no cessa ni un moment, va creixent, en un estil més actual i per moments gairebé minimalista i en un ambient visual on ja es projectava una imminent sortida de sol.
El gran contrapunt de Gibbons vingué representat per una bellament exposada French air, una noble i dansable Italian ground i una espiritual Ground, que precedia la juganera i per moments virtuosa Serpentina del propi pianista –amb clares vinculacions amb el Barroc i de toc clavecinístic.
I després d’una Fantasia in D, SwWV 259 de Jan Pieterszoon Sweelinck tan brillant com de nítida articulació, arribàrem a un estat de meditació amb l’Aria for RS del propi Tristano, imbuïda d’introspecció i melangia. Pur estat zen amb la imatge del sol a punt de sortir i l’aigua de la platja reflectits en el vídeo de fons.
La sempre activa i rítmica Partite sopra l’Aria di Folia de Frescobaldi donà pas a una personal i sorprenent recreació de la Gaillarde in D de John Bull, amb una rítmica i una melodia final fascinant. Un Bull experimental i revisitat des del moment actual, amb una sorprenent accentuació, es convertí en un dels moments del concert.
I a partir del material que aporten els Quattro correnti de Frescobaldi, Tristano oferí una extensa gamma d’efectes percussius des de l’interior del bastidor del piano, que amb l’ajuda de l’electrònica acabà esdevenint una obra totalment diferent, un remix imbuït de rítmica i caràcter dansaire, però que ens acabà traslladant fins a un estil gairebé techno, on acabà una part del concert.
I amb el pianista ja sense americana, amb màniga curta, texans negres i unes visibles canelleres i botes militars, continuàrem el concert en una estètica totalment moderna que potser podríem titllar de techno minimalista. La Ciaccona seconda del pianista, reforçada per efectes electrònics i l’ambient d’il·luminació i flaixos ens transportaren gairebé a un ambient de discoteca. I continuant, ja en aquest punt d’estètica totalment actual i de no retorn, continuà amb els efectes electrònics i de l’interior del cordal del piano, reverberacions afegides, so processat… Uppon remix semblava tancar el cercle iniciat amb la primera obra, abans de cloure amb una Toccata remix totalment techno. Una festa per a molts.
Difícil sortir indecís d’una experiència com aquesta on era necessari entrar sense cap prejudici per lliurar-se a un viatge a través del temps i dels estils. I si bé podem copsar en la música barroca molt moviment i dansa, no hauríem pogut esperar mai que la juxtaposició de barroc i techno ens fes gaudir, malgrat no saber si finalment estàvem en un auditori o en un altre ambient.
Si es vol innovar i oferir un producte per atraure els més joves, aquesta és una molt bona opció, que caldrà seguir.
