SAMPLER SÈRIES. CrossingLines: Laia Bobi Frutos, flauta; Víctor de la Rosa, clarinet; Tere Gómez, saxo; Feliu Ribera, percussió; Mireia Vendrell, piano; Manuel Martínez, clarinet convidat; Neus Estarellas, piano convidat; Mariano Chiacchiarini, director convidat; Luis Codera Puzo, director artístic. Obres de Santcovsky, Castellarnau, Rappoport i Parra. FUNDACIÓ JOAN MIRÓ. 1 DE JUNY DE 2017.
Per Miquel Gené
La penúltima cita del Sampler Sèries girava entorn de CrossingLines, formació estretament vinculada al cicle i que tancava una sèrie de tres concerts (juntament amb Noves Perspectives i Spanish Paradox) en els quals ha presentat estrenes d’una nova generació de compositors. Amb el títol Trànsit, CrossingLines proposava al públic enfrontar-se “no només a una escolta sinó a una successió d’escoltes; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes”. El concert, doncs, oferia l’oportunitat d’escoltar quatre obres amb enfocaments i resultats sonors diferents, però amb una sèrie d’elements comuns: el treball de la relació sonora com a base idiomàtica, encara que amb aproximacions diferents; la paleta instrumental, marcada pel conjunt, i la seva organització habitual en dos plans, percussió-vents; i la qualitat de la interpretació, basada en un conjunt sòlid, compromès i altament expressiu, i dues incorporacions d’altíssim nivell.
Feia menys de set dies que l’OBC estrenava al nostre país Cuadro de presencia del joveníssim Fabià Santcovsky. Una obra ja antiga (2012), guanyadora del segon premi del Concurs Toru Takemitsu 2015, interessant en la textura que proposa, amb elements que comparteixen el temps i no l’espai, però fragmentada en el seu discurs. En Trànsit, Santcovsky presentava Trio i Aurora, una composició en dues parts en la qual planteja una reflexió sobre la possibilitat de simultaneïtat: “Allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai”. I allà descobrírem l’excel·lent clarinetista Manuel Martínez, element central sobre el qual girà l’obra: discursiu i melòdic, ric en timbres, preciós en el so velat que aconseguí, la netedat de les seves línies i la rodonesa dels atacs; en contraposició amb piano i percussió, fragmentats i donant terra i context. Tots tres establiren un joc de no tocar-se, de respondre’s i donar-se el relleu. Aurora, la segona part de l’obra, resulta més convencional: a partir d’una construcció gestual busca els extrems dinàmics i l’encavalcament de veus, encara que manté la posició central del clarinet i la idea de pas del material d’una veu a l’altra.
Una de les primeres composicions que CrossingLines va estrenar ja fa uns anys va ser Fixacions II de Carles de Castellarnau. Com ens expliquen, la composició es basa en “l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan determinats amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements”. Tot i aquesta idea de partida tancada, els diferents paràmetres, lluny de convertir-se en el centre de l’obra, es posen al servei d’una gran expressivitat, vehiculada mitjançant una pulsió rítmica molt desenvolupada –un grove contagiós– i el joc d’encaix dels diferents elements –l’inici en bloc dóna pas de nou a la separació vents-percussió– que ens situen davant d’una estructura tridimensional que gira sobre si mateixa i ens permet apropar-nos-hi des de diferents perspectives. El resultat és una música divertida que, magníficament presentada pel quintet de flauta, clarinet, saxo, piano i percussió, fa la sensació de jugar irònicament amb nosaltres.
La relació entre la nova creació escrita i la improvisació estan a l’ordre del dia. El mateix cicle Sampler Sèries s’ha encarregat de mostrar-ho en alguns dels seus concerts, com el que presentava Frec 3 d’Hèctor Parra, o la presència dels improvisadors Axel Dörner i Ramon Prats al darrer concert del cicle. Oliver Rappoport segueix també aquesta línia de treball a Blue II, obra en la qual crea els materials musicals i la seva forma a partir del treball conjunt amb els músics. Elements com els atacs, les repeticions, els moments d’inici o final i les intensitats queden a elecció dels intèrprets, a qui el compositor cedeix part de la seva responsabilitat com a creador. El resultat són espais i moments impossibles, d’una enorme complexitat rítmica i tímbrica, que els intèrprets han de construir sobrepassant la partitura, a través d’una escolta mútua i l’elecció en temps real. Repte i aprenentatge de l’un i els altres. L’obra cerca els extrems de so i proposa ambients contrastants, molt ben dibuixats pels músics, basats en ràfegues, parades i arrencades, que pressuposen un encaix i una relació íntima entre ells.
Hèctor Parra, compositor que culmina la seva residència al cicle Sampler Sèries, presentava Cells 2, obra basada en la instal·lació Cell (arch of hysteria) de l’artista Louise Bourgeois, la qual mostra una figura humana amputada en forma d’arc. Parra ens explica que la música vol reflectir aquesta torsió: “Es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits”. Una tensió que construeix i allibera de manera continuada i progressiva, tot mostrant els dos extrems de la balança, mitjançant les línies dels vents que es van tensant per l’efecte dels atacs de piano i percussió, punts que les trenquen, les apuntalen i remarquen. Parra aconsegueix els moments de violència extrema mitjançant màxims de volum i extrems de registre, i combinant flautí, clarinet baix, timpani i piano, i quan les ha portat al seu extrem les destensa per tornar a l’inici i començar de nou el procés de torsió. Tensió musical i tensió corporal i nerviosa es converteixen en un tot, tot assolint l’efecte que, segurament, Parra havia imaginat.
