IBERCAMERA. Patricia Petibon, soprano. Susan Manoff, piano. Obres de Hahn, Copland, Gershwin, Poulenc, Nin, Turina, Satie i altres. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE GENER DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
No és habitual en la programació del cicle Ibercamera el format de recital vocal, i les darreres temporades n’havia estat totalment absent. I tampoc no és habitual la manera com la soprano francesa Patricia Petibon –i també la pianista nord-americana Susan Manoff– va presentar el seu recital debut al Palau de la Música Catalana. Potser per això i perquè la gran majoria del públic no n’estava previngut, quan la soprano va començar a treure el seu arsenal de juguesques, el públic va quedar estupefacte, com si no es cregués el que veia… fins a acabar, al final del concert, retut als peus d’una artista única. L’aposta d’Ibercamera per un espectacle d’aquestes característiques és significativa i prova la importància d’oferir noves perspectives musicals als seus abonats i, potser també, la necessitat d’ampliar el perfil d’abonats en un moment econòmic en què, com ja és sabut, totes les empreses i institucions estan patint. Un estratègia, en aquest cas, que va sorprendre no positivament alguns, però que per a molts d’altres va resultar engrescadora.
Dèiem que Patricia Petibon no ofereix el perfil de cantant lírica convencional, ni per imatge –ja ho va fer anys enrere en la seva presentació internacional amb un look Pippi Calcesllargues– ni per estil. Fins i tot, es podria dir que la seva imatge ja avança la possibilitat de trencament amb les convencions típicament associades als recitals operístics, que finalment es confirma un cop la cantant s’apropia de l’escenari. I, tot i això, cal dir que el seu anticonvencionalisme no és expressament gratuït i que, fins i tot, en alguns casos pot ajudar a situar l’oient en el context del repertori que escoltarà. Així ho va demostrar en un recital en què, sense possibilitat de reacció, la soprano situava l’espectador ara en un context seriós –les cançons de Reynaldo Hahn amb què va obrir el recital–, adés en un context a mig camí entre el cabaret i la comèdia musical, com es va poder veure en la cançó d’Aaron Copland Ching a ring chaw, i encara adés en les cançons totalment surrealistes d’Erik Satie.
Sense cap tipus de vergonya, Petibon va posar-se en la pell d’un cowboy, va buscar la complicitat en la pianista Susan Manoff –que també va entrar en el joc amb molta gràcia–, va disfressar-se de follet i va imitar diversos animals… En gustos no hi ha mai opinions absolutes i, segurament, tant devia haver-hi part del públic que va gaudir de la proposta i part del públic al qual tots els elements adherits el distreien de la música. Probablement algunes bromes intermitents entre peça i peça, o fins i tot al bell mig de la interpretació al piano de Manoff d’un dels Preludis de Gershwin, eren sobreres i no tenien res a veure amb el conjunt del programa..,. però un cop trencada la barrera amb el públic, això tenia gaire importància?
Més enllà de convencionalismes i anticonvencions, és important parlar també de l’aspecte musical, que no ha de quedar en un lloc secundari. Cal dir que sense qualitat musical, qualsevol de les gràcies que es van oferir com a complement haurien quedat en un mer pegat ridícul. Patricia Petibon sap cantar, i molt bé. Té un estil individual, i això per se ja és meritori. Un estil recolzat sobretot en l’ús del cant sense vibrato a l’inici de les frases que enganxa l’oïda per la tibantor tímbrica que produeix. Un recurs que Petibon fa servir –cal dir-ho, a vegades d’una manera excessiva– per accentuar bé el caràcter popular de les cançons interpretades, bé el seu caràcter dramàtic. Però a més d’això, Petibon llueix una veu àgil i un registre central amb cos, si bé amb uns aguts una mica estentoris. La cantant també té una dicció lloable –fins i tot en llengua castellana, com va mostrar en les obres de Nin i Castellanos, Turina, Obradors i Falla– i un ús dels reguladors d’elasticitat admirable. Ara bé, sobre l’estil hi ha molt per opinar i cal dir que Patricia Petibon es fa seva les cançons, molt sovint superant la línia del que és estilísticament adequat, cosa que en el cas de les cançons espanyoles va quedar molt palès. Susan Manoff també va pecar d’un excés de vigor en el seu pianisme, cosa que va embrutar algunes pàgines subtils, com les de Turina o Nin.
A vida dos arrieros d’Henri Collet va provocar, segurament, el moment més emotiu del concert, potser l’únic. Je t’aime d’Isabell Aboulker, amb què va cloure el concert, va ser un festival pirotècnic en tots sentits expressius. Dues cares de la moneda de l’expressivitat que Petibon sap fer servir amb gran genuïnitat. Emocionar-nos, probablement ho vam fer poc. Però entretenir-nos, gairebé tota l’estona. A què anem a un concert, normalment? A passar una bona estona? A reflexionar? A relaxar-nos? A commoure’ns? El resultat, en realitat, depèn de les expectatives amb què un hi vagi.
