Trenta anys, i tan frescos

XXXVI FESTIVAL FOLK TRADICIONÀRIUS. Ilercavònia. Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries: Arturo Gaya (Quico el Célio), veu; Quique Pedret (lo Noi), veu i guitarró; Jordi Fusté (lo Mut de Ferreries), guitarra; Josep Lanau “Mitxum” (Jaumet), teclats; Quique Pellicer (Vicent Ferrer), baix, i Sergi Molina (lo Sr. Bertomeu), percussió. CENTRE ARTESÀ TRADICIONÀRIUS. 3 DE MARÇ DE 2023.

El grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (d’ara endavant els Quicos) va presentar divendres, en el marc del festival Tradicionàrius, el seu nou espectacle Ilercavònia, amb què celebra els trenta anys de la seva fundació. La proposta inclou un repertori inèdit, que properament serà publicat en disc, dedicat a ressaltar diversos aspectes del país dels ilercavons, és a dir, la varietat de la raça ibera que va habitar les Terres de l’Ebre, les comarques del nord de Castelló i el Matarranya adscrit a Terol.

Més enllà de la novetat que representava aquesta estrena, cal destacar que el sextet tortosí no va cantar cap dels seus èxits habituals, ni tan sols Lo carrilet de la cava, llevat de l’obligada, i ja ritual, tanda de jotes encapçalades per De Roquetes vinc, de tal manera que van arriscar de valent oferint un seguit de cançons fins ara desconegudes pel públic sense intercalar-hi alguns dels seus èxits més coneguts. I tal gosadia va ser sobradament reconeguda per una audiència que va aplaudir amb escreix totes i cadascuna de les composicions que es presentaven per primer cop.

En conjunt, el repertori d’Ilercavònia és, probablement, el més conceptual que han interpretat els Quicos al llarg de la seva carrera, ja que totes les composicions remeten a la història del territori descrit, ja sigui a través de personatges mítics, com “Túbal i esta terra ibera” –cançó recuperada del disc Mira bé el que et dic, del 1999–; descripcions de paisatges i poblacions, com “Som gent del Matarranya”; fets significatius o anecdòtics, com “La carretera del córrer” o la “Cançó del globo”; peces vinculades als treballs del camp, com “Dos cants d’era”, que van interpretar amb aixades i altres eines agrícoles, i composicions populars ben arrelades, com la tradicional “Clavellinera” de Falset o la més recent “La farola”, escrita per Miquel del Roig.

La formació també s’ha aplicat en els arranjaments i la interpretació d’aquests temes, que busquen una sonoritat desvinculada de les arrels i més moderna, protagonitzada pels teclats que toca Jaumet (Josep Lanau), en detriment de la guitarra i el guitarró que fan servir lo Mut (Jordi Fusté) i lo Noi (Quique Pedret), respectivament. Igualment, les presentacions de les cançons, en què Quico (Arturo Gaya) i lo Noi fan gaudir la concurrència amb les seves surrealistes baralles dialèctiques; la seva filosofia d’estar per casa i els seus acudits d’humor blanc han minvat lleugerament per donar pas a una crítica social més incisiva i cedir més espai a la música. Malgrat tot, però, la gent sempre es fa un fart de riure en els concerts d’aquesta colla singular.

Trenta anys després del seu debut al bar La Finestra de Tortosa, els Quicos mantenen la frescor del primer dia, tot i que no poden evitar un inevitable grau de maduresa, tant en la forma com en el contingut dels espectacles, però sense defallir mai en el compromís amb la revaloració de la música de les Terres de l’Ebre, en la conservació de la seva natura i els costums i en la reivindicació davant de les injustícies que pateix el seu país. I el més important, mantenint un excel·lent bon humor.

Imatge destacada: (c) Arxiu CAT.