LA MÚSICA DEL MUSEU-CERTAMEN LLOBET. “100 d’un viatge”. Carles Trepat, guitarra. Obres de Fernando Alonso Mercader, Miquel Llobet i Enric Granados. MUSEU DE LA MÚSICA. 25 OCTUBRE 2015.
Per Jaume Comellas
La transcendència i importància d’un concert no depèn de l’envergadura de la forma. No obligadament un concert bastit damunt una monumental composició simfonicocoral o la representació d’una magnificent òpera han de contenir més autenticitat musical que no pas un recital bastit sobre formes menys ostentoses. Un virtuós, un instrument tan senzill com una guitarra, un programa selectivament ideat i un marc especial, en aquest cas, han confirmat l’apriorisme, d’altra banda elemental.
Amb prou feines en una hora i quart de durada es va produir una inexpressable concentració de música, de substància i de poètica musical. Hom partia d’una idea de programa suggestiva: rememorar el viatge que fa exactament cent anys va aplegar Miquel Llobet i Enric Granados en un vaixell camí de Nova York; el compositor amb la finalitat d’estrenar Goyescas i el guitarrista amb la d’emprendre una gira de concerts. Són aquells anys en què Llobet va començar a transcriure per a guitarra obres del compositor lleidatà i és plausible que el tema els ocupés converses en les llargues hores perdudes de navegació.
Aquest fet es va reviure en la segona part del recital dedicat a transcripcions de Llobet de tres Danses espanyoles de Granados: les 5 (“Andalusa”), 10 (“Melancòlica”) i 7 (“Valenciana”), i dues composicions més. Aquest doble homenatge als dos amics s’havia avançat en la primera part dedicada a les transcripcions del mateix Llobet de dotze Cançons populars catalanes, un opus que ha marcat en gran manera el músic barceloní. Tot configurava una base d’una estudiada coherència. Ens trobàvem en un món delicat, en un repertori sensible, íntim, cristal·lí, transparent, pur i alhora fràgil si no era ben tractat. Faltava la concreció, la materialització sonora d’aquell projecte tan suggestiu, i aquesta parcel·la va ser encomanada a qui millor podia endegar-la. Carles Trepat és un músic d’una autenticitat total: ben agombolat per la mateixa guitarra que emprava Llobet en els seus recitals, una Torres –al·licient afegit–, l’instrument que ben probablement va compartir aquell viatge ara amb ressons de llegenda.
Trepat va oferir un mena pregària devocional musical. Hi va haver donació generosa a la música; va ser una mena de cerimonial d’afecte a un món que té entranyablement inserit en el seu si, i per això el transmet amb un sentit afectiu –no em reca aquesta expressió– que penetra i densifica l’atmosfera. Les notes sonaven pures, netes i els tempos es gronxaven lentament, amb una respiració lleugera, continguda i alhora densa. Trepat segurament està més a prop del místic de la música que no del geni; i penso que això no li desagradaria gens. Hom té la sensació que les transcripcions de les obres de Llobet sonen en ell de manera molt exacta de com ho farien si les interpretés el seu autor; d’altra banda, un altre místic de la música. No es pot demostrar, és clar, però el fet que es pugui desprendre aquest sentiment sintetitza el molt que ens va oferir aquest diumenge a un centenar una mica llarg de privilegiats que atapeírem la sala del Museu.
Remarquem la petita, o no tan petita, rellevància del bis; va ser una molt bonica obra de Magí Alegre, que va ser mestre de Llobet, del qual gairebé se n’havia perdut la memòria i de qui recentment s’han trobat obres que són objecte d’estudi.
