SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Salvador Vidal, actor doblador. Jordi Cos, guió. Dir.: Rubén Gimeno. Obres de John Williams. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE NOVEMBRE DE 2019.
Els concerts de bandes sonores musicals de cinema no són una rara avis. La darrera dècada s’han incrementat a Europa. El que avui ens fascina i omple sales com el teatre La Faràndula de Sabadell o el Palau de la Música, fa anys que gaudeix de pregnància internacional. A mig camí entre l’epidèmia comercial com a moda en les programacions de les orquestres, sembla que la normalitat d’escoltar aquest tipus de música en concert i variants en format multimodal és una realitat a casa nostra. Tard, però sembla consolidada. Entre novembre i desembre, el Palau de la Música haurà acollit tres propostes en aquesta direcció: l’organitzada per la Fundación Excellentia el dia 2 passat, la de la Simfònica del Vallès el dissabte 16, i el 19 i 21 de desembre la de l’Orquestra Camera Musicae.
La Simfònica del Vallès ha estat la que més i millor ha contribuït a aquesta normalització a casa nostra durant la darrera dècada, fins al punt que projectes com els seus en aquest camp són sol·licitats per orquestres d’altres ciutats espanyoles. Entre les quals Madrid i Bilbao. Enguany l’OSV ha programat un homenatge al veterà John Williams que segueix la línia de produccions anteriors, com “Els immortals del cinema”. Seguint la seva habitual tendència a variar el format de concert tradicional, aquest monogràfic s’estructurava a l’entorn de les bandes sonores musicals compostes pel nord-americà. Se servia d’un ciclorama amb projeccions de fotogrames i cartells, jocs de llums i un guió que entrellaçava la selecció musical amb l’actuació d’un actor doblador. L’espectacle, plantejat amb dinamisme i la mesura idònia –incloent-hi els bisos–, participava de la moderna multimodalitat. És a dir, de la coordinació de diversos canals simultàniament (imatges, llums, so, música, gest, paraula, etc.).
Rubén Gimeno va dirigir l’OSV corroborant el bon nivell i la regularitat de la formació aquest inici de temporada. Assolit el nivell musical satisfactori, concerts com aquests cal valorar-los des del concepte global i l’estímul artístic més que des de l’estàndard sonor o la resolució de passatges solistes (convincents Marta Cardona i els caps de corda a La llista de Schindler). El repertori incloïa clàssics imprescindibles, com Harry Potter, Jurassic Park, Star Wars i altres films sorprenents i reveladors d’un gust cinematogràfic afinat; hi havia Munich i 1941. També la fantasia orquestral Tribut als compositors de cinema, basada en els inicis dels principals temes musicals de compositors oscaritzats. Una peça que combinava alguns dels trets més característics de Williams, com els temes lírics d’inici anacrúsic, les fanfares, les marxes, potència orquestral i els particulars i complexos dissenys rítmics.
Més enllà de la realització musical, l’aplaudiment se’l mereixen la qualitat i la reivindicació de programes sobre música de cinema amb guions concisos, equilibrats, il·lustratius i que permeten rememorar i retrobar des d’una altra perspectiva l’emoció dels films. El joc entre música, paraula i imatge no cerca tant la il·lustració del personatge com la justificació de la música per a la narració i d’aquesta per la música. D’aquesta manera, l’espectacle oferia els números musicals sencers –no com en anteriors propostes– enmig dels moments de narració i interpretació de Salvador Vidal. Associat pel gran públic espanyol i català a l’identitari hollywoodenc, parlar de Salvador Vidal és parlar de l’actor doblador de Richard Gere, Harrison Ford, John Travolta, Michael Douglas o Liam Neeson. Com va corroborar, és un professional entregat, exigent i que dota de relleu i dramatització els personatges també fora dels estudis: la configuració del gest i l’actitud, els canvis de registres i de ritme, la memorització del text, la diversitat d’èmfasi i la dicció de manual ens recordaven que el doblatge exigeix bastant més que posar veu. És fer viure la ficció per fer-la real, com quan Vidal s’emociona amb el penediment d’Oskar Schindler.
En un Palau de la Música Catalana i un teatre La Faràndula de Sabadell ben plens, la diversitat de públic reunia els perfils familiars, del melòman tradicional de clàssica i d’un sector menys avesat a interessos culturals d’aquesta mena, que van tenir l’opció de començar a entendre què era una orquestra simfònica. En conjunt, el projecte és bo; fa visible una professió en hores baixes i no prou reconeguda, i combina una selecció musical intel·ligent, assumible, variada i que encaixa amb el gust popular sense manllevar-ne en cap moment la qualitat artística. Sens dubte, programes com aquest esdevenen un lucratiu ham cultural amb els quals un sector de població pot descobrir vincles per ampliar els seus gustos musicals.
Imatge destacada: © Lorenzo Duaso
