RIGOLETTO de Giuseppe Verdi, AIDA de Giuseppe Verdi i MADAMA BUTTERFLY de Giacomo Puccini. ARENA DI VERONA. 27, 28 i 29 DE JULIOL DE 2017.
Per Marc Busquets Figuerola
A l’Arena di Verona, l’escenari dedicat a l’òpera a l’aire lliure més gran del món, es dona una combinació peculiar: a l’emoció del moment musical compartit, cal afegir-hi uns repartiments desiguals i unes lectures orquestrals particulars, per regar-ho tot amb bones dosis d’italianità, en una experiència operística que resulta, no obstant això, única. Com ho van ser les tres nits consecutives del 27 al 29 de juliol amb el Rigoletto de Leo Nucci, l’Aida en l’edició històrica del 1913 i una zeffirellianament kitsch Madama Butterfly.
El Rigoletto de Nucci sempre impressiona
Conegut és que en els càstings de l’Arena sol haver-hi un artista que destaca per sobre de la resta, i en aquest cas no era altre que el mític Leo Nucci. Amb tot, l’experiència de Verona sempre val la pena i als primers minuts de funció en aquest coliseu romà, hom no pot més que quedar-se astorat per la quantitat de gent que s’aplega durant les nits d’estiu a les seves graderies mil·lenàries per gaudir de l’òpera des de ja fa més d’un segle, un miracle que se succeeix gairebé cada nit durant el temps estival. Fet que resulta impressionant i emocionant alhora. I si a més a més l’estrella de la nit no és altre que el baríton bolonyès Leo Nucci, la nit –o serata– no pot esdevenir res més que un crescendo d’emocions a la italiana.
La clàssica producció d’Ivo Guerra es basa en la primera producció a l’Arena de Rigoletto, que data del 1928. La monumentalitat d’aquesta regia impressiona per les seves grans dimensions, moviment de masses actorals i bellesa plàstica, en un classicisme encertat que escau bé a aquest drama força íntim. Una vetllada amb el públic concentrat i disposat a aplaudir, a la qual cosa contribuí en gran manera Nucci. Del baríton es podria dir allò de “qui tingué, retingué” i és que el cantant ha fet del paper del bufó el seu cavall de batalla en aquesta última etapa de la seva carrera i encarna un personatge creïble i commovedor. Cert és que el cant no és el mateix i que molts cops recorre a un parlando d’allò més teatral, però l’expressió i la presència escènica són úniques i segueix vivint l’òpera amb una passió que transmet al públic, que li demanà a crits –i ell concedí– l’ara ja tradicional bis de la cabaletta “Sì, vendetta”. Al seu costat, l’acompanyà la Gilda de Jessica Nuccio, una veu lleugera i en ocasions una mica nasal, però que defensà bé la partitura, sobretot en l’impactant final. El tenor Gianluca Terranova, en el paper del Duca, acusà una certa falta de volum per a un espai tan gran, especialment en el que semblà una incòmode “Ella mi fu rapita”, percepció que millorà en “La donna è mobile”. Al fraseig elegant i a la lluminositat de la veu, li jugà en contra un cert engolament. Per la seva banda, Andrea Mastroni resultà un rotundíssim Sparafucile de greus profunds, mentre que Anna Malavasi fou una carnosa Maddalena, tot completant la resta dels cantants un repartiment de molta correcció.
Julian Kovatchev dirigí l’Orchestra dell’Arena di Verona cap a un estil adequat però sense aconseguir un so rodó; una sonoritat, no obstant això, que no molestava en un Verdi a Verona. Pel seu costat, el cor sonà cohesionat i amb alt nivell sobretot en la part masculina. Al final, ovacions esclatants per a tot el repartiment, especialment per a Nucci, que no dubtà a pujar les grades de l’Arena a tota velocitat i demostrar una forma física sorprenent.
El fenomen Aida a l’Arena
Des del 2013, que marcà el centenari del Festival, a l’Arena s’alternen dues produccions d’Aida: la firmada per La Fura dels Baus, contestada per una part del públic, i aquesta producció de Gianfranco de Bosio, reproducció fidel de la primera posada en escena de l’Arena el 1913. Una regia que impressiona per la quantitat de persones que hi participen, que aconsegueix per exemple que els cors sonin en estéreo en separar-los en blocs al passatge “Guerra! Guerra! Guerra!”. La nit del 28 de juliol tenia lloc la primera funció d’aquest títol de la temporada i l’Arena presentava un ple gairebé absolut, un ambient que diferia de la nit anterior per la quantitat de turistes que hi acudiren i els flaixos que es disparaven durant la funció.
Monica Zanettin encarnà una Aida de veu carnosa i potent, amb una gestualitat exagerada i un punt antiquada, que quedava bé al gran espai de l’Arena. Destacà especialment en els moments íntims. Com a rival tingué una adequadíssima Olesya Petrova com a Amneris, amb una veu també carnosa i potent que es reservà per deixar-se anar del tot a l’escena dels sacerdots, en què resultà més terrible que a “Trema vil schiava”. Gaston Rivero no digué gaire amb la seva “Celeste Aida”, però la seva encarnació de Radamès anà a més fins a un duet final fantàstic. Ugo Guagliardo fou un Re insuficient, mentre que Ambrogio Maestri com a Amonasro no sortí de la correcció en un paper que no li escau.
L’orquestra i cor de l’Arena sonaren amb menys cohesió que la nit anterior, amb uns vents que grinyolaven sota una batuta poc unitària d’Andrea Battistoni.
Madama Butterfly: una stravaganza zeffirelliana amb final feliç
L’horror vacui típic de Franco Zeffirelli cau en una exaltació tremenda en aquesta produció de Madama Butterfly. La modesta casa de Cio-Cio-San es converteix aquí en un concorregut turó per on sembla passar tot Nagasaki: geishes, mariners nord-americans, menestrals, etc., i tots ho fan amb una pressa i imprecisió que no fan més que distreure de l’acció principal. Tot plegat embolcallat d’una estètica kitsch totalment passada de moda i pròpia del regista italià, tot resultant-ne una lectura prescindible que no impressiona més que pel relatiu interès plàstic que recorda les produccions d’aquest títol en el passat.
El rol principal de la geisha estigué interpretat per la soprano Sae-Kyung Rim, que no dotà el personatge de cap tipus de dolçor, amb una veu brusca i cridanera que arribà a calar la nota final d’”Un bel di vedremo”. Per la seva banda, Gianluca Terranova, que encarnà el duc de Rigoletto dues nits abans amb resultats desiguals, interpretà aquí un Pinkerton potent i audible, amb una veu viril i ben timbrada i un fraseig en la millor línia italiana. Anna Malavasi fou una Suzuki correcta, mentre que Stefano Antonucci interpretà un Sharpless de més edat del que estem avesats darrerament, tot mostrant una veu amb excés de vibrato, fet que compensà amb la seva bona actuació. Correcte Deyan Vatchkov com a Bonzo, però insuficient el Yamadori de Nicolò Ceriani. Jader Bignamini dirigí l’orquestra amb cura, i n’aconseguí un so arrodonit però mantenint-la massa controlada en els moments en què havia d’explotar, en un excès de zel envers els cantants. Alice Marini, per la seva banda, no pogué cantar el rol de Kate, ja que durant el cor a bocca chiusa es desencadenà un fort vent i uns trons que resultaren d’allò més adequats per al moment, però que varen fer que la funció s’ajornés i finalment es cancel·lés després de l’ària del tenor “Addio fiorito assil”, que cantà literalment “contra vent i marea”. Així, una producció d’allò més tradicional i kitsch acabà amb un final ben modern: Butterfly no mor.
