FESTIVAL D’AIS DE PROVENÇA. L’àngel de foc de Serguei Prokófiev. 5 DE JULIOL DE 2018. Ariadne auf Naxos de Richard Strauss. 6 DE JULIOL DE 2018.
Dido and Aeneas de Henry Purcell i Seven stones d’Ondrej Adámek. 7 DE JULIOL DE 2018.
CHORÉGIES D’ORANGE. Mefistofele d’Arrigo Boito. 9 DE JULIOL DE 2018.
Només 100 quilòmetres separen Ais de Provença d’Orange, però la distància entre els festivals lírics respectius és immensa i no es tracta de la qualitat. Amb setanta anys de vida, el primer presenta una programació sofisticada per a espectadors que busquen nous estímuls musicals. El segon, el festival més antic de França amb 150 anys a l’esquena, és destinat al gran públic. Si no fos així, com omplirien les 9.000 localitats del magnífic teatre romà?
Bernard Foccroulle s’acomiada de la direcció d’Ais amb una programació que promet molt sobre el paper, però el resultat no correspon a les expectatives. Ariadne auf Naxos, l’òpera de Richard Strauss que obria el Festival tenia tots els números per ser un espectacle de referència com ho van ser al seu moment Elektra (Strauss) o Written on skin (Benjamin).
Més enllà de la partitura, el gran atot d’aquesta Ariadne era la posada en escena de Katie Mitchell, que ha donat dies de glòria a Ais, i la direcció orquestral de Marc Albrecht, bon coneixedor del repertori alemany i particularment d’Strauss. Ni l’una ni l’altre van aconseguir aquell espectacle rodó que se n’esperava.
A la producció de Mitchell, amb dramatúrgia del seu col·laborador habitual, Martin Crimp, hi ha moltes i bones idees, però d’altres són innecessàries i fins i tot peregrines. Accentua amb el moviment escènic els grans contrastos de la partitura. Situa en un mateix espai els dos llocs on transcorre l’acció, la del pròleg i de l’òpera anunciada, tot convertint un saló del palau en escenari i platea, i hi fa aparèixer com a espectadors els amos de la casa. Fins aquí, bé. El que grinyola, i molt, és l’embaràs d’Ariadne, que pareix quan arriba Bacchus a rescatar-la.
Musicalment, la direcció d’Albrecht amb l’Orquestra de París era poc inspirada. Hi faltaven tant el vellut com la guspira de la partitura. Era un Strauss que no sonava gaire Strauss. El millor, però, van ser dues veus, Sabine Devieilhe en el paper de la frívola Zerbinetta i Lise Davidsen que va cantar una Ariadne imponent, vocalment i expressiva, en abocar-hi tot el gust wagnerià que Strauss hi va infondre.
L’àngel de foc de Serguei Prokófiev també prometia molt, però la posada en escena de Mariusz Trelinski va perjudicar les veus, que no corrien, i la comprensió d’una òpera que no és gens fàcil. Malauradament, la poderosa veu de la soprano Ausrine Stundyte, que ha fet seu el difícil paper de Renata i l’ha portat per diversos teatres, no es va poder sentir en bones condicions. Kazushi Ono, amb l’Orquestra de París, va demostrar el seu gran coneixement del repertori rus i de Prokófiev especialment amb una direcció molt rica i plena de matisos. El millor de tot.
Del Dido and Aeneas de Henry Purcell va destacar l’orquestra, però sobretot el cor de l’Ensemble Pygmalion. La creació mundial de l’any va ser Seven stones (Set pedres) d’Ondrej Adámek, una obra que fa honor a la referència pètria del títol.
A les Chorégies d’Orange han tingut molts problemes, sobretot de mala gestió. El nou director, Jean-Louis Grinda, que en va agafar les regnes l’any passat, té molt clar que és un festival per a un públic de tota mena, però que no pot estar fent Aida, Nabucco o Carmen any rere any. Així, ha presentat, amb la seva pròpia direcció escènica, una òpera no gaire freqüent, per la seva dificultat escènica i coral, però que s’ajusta a la magnitud d’aquell teatre històric: Mefistofele d’Arrigo Boito.
El més interessant d’aquesta proposta és la direcció musical encarregada a Nathalie Stutzmann, una música total que excel·leix en tot el que fa, ja sigui com a contralt o dirigint. Aquí també va portar magistralment l’Orquestra Filharmònica de Radio France pel món tant diabòlic com celestial que reclama la partitura i controlant al mil·límetre l’orquestra al fossat i els metalls fora de la grandiosa escena, així com els 140 coristes, entre petits i grans.
El baix-baríton Erwin Schrott donava vida a Mefistofele, un personatge que s’adiu al seu tarannà teatral i fatxenda i també a la seva veu. El tenor Jean-François Borras era un Faust correcte. Els dos van tenir un bon ensurt el dia de l’estrena quan es disposen a volar pels aires al final del primer acte com diu el llibret. La plataforma que els enlairava es va encallar i es va inclinar. A la segona representació no es va fer ús del giny i l’escena resultava un xic incomprensible. Béatrice Uria-Monzón interpretava el doble paper de Margherite i Elena.
D’aquests festivals, en queden tres noms de dona, per aquest ordre: Nathalie Stutzmann, Lise Davidsen i Sabine Devielihe. I el d’un cor, l’Ensemble Pygmalion.
Imatge destacada: Dido and Aeneas. © Vincent Pontel
