TEMPORADA OBC. Benjamin Beck, viola. José Mor, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Kazushi Ono, director. Obres de Takemitsu, Cervelló i Strauss. L’AUDITORI. 19 DE MARÇ DE 2022.
El cap de setmana passat l’OBC va oferir un concert que virava sobre tres perspectives de l’ècfrasi musical entesa com a font de música programàtica, amb tres propostes de períodes històrics i llenguatges diferents en una selecció ben ideada i interessant que, a grans trets, Kazushi Ono va resoldre amb les credencials que li són reconegudes quan el treball és rigorós i exemplar. És a dir, a l’alçada del pressupost i dimensió nominal de la formació. Malauradament, la por d’un públic encara acomodat en el cànon musical i el gran repertori no va fer justícia a una de les convocatòries d’enguany que, sense ser excepcional, va ser de les més regulars i coherents de la temporada sobre el paper i en la seva realització.
En primer lloc, A flock descends into the pentagonal garden de Takemitsu –interpretada a final del mes de novembre del 2019–, com a obra de maduresa d’un compositor que va fusionar les tradicions occidental i la japonesa en un fresc simfònic d’ascendència zen on la música, que adquireix una dialèctica amb el silenci a partir de gramàtiques i estilemes de l’avantguarda centreeuropea schönberguiana, s’allunya de la semàntica lògica, en el sentit de la previsibilitat. Director i orquestra van assolir un bon balanç de dinàmiques, fluència i concentració detallista, que perllongava les seccions amb un resolutiu i depurat espectre tímbric traslluint un joc de subtileses i reminiscències a Debussy, Messiaen i Webern, en una poètica de so saturat i objectualitzat aparellada a la desfragmentació del llenguatge i del discurs, característiques de Takemitsu. Des d’aquests paràmetres, Ono va saber traduir l’espacialitat com a textura per davant la motricitat pulsional d’efectes i cèl·lules, tot suggerint la idea de massa sonora en constant evolució, distanciada i alhora evocadora d’un estat meditatiu fidel a les intencions de l’obra i a la voluntat d’un efecte temporal ni narrat ni representat.
En segon lloc, L’harmonia de les formes (1999) de Jordi Cervelló (1935) –un dels més veterans dels compositors catalans– reforçaven el compromís i la responsabilitat d’Ono com a titular d’una orquestra nacional que ha de maldar per l’estrena del repertori contemporani, especialment el nostrat. L’obra és una suite en vuit moviments precedits per una introducció fora d’escena que es basa en una idea germinal desenvolupada a través d’estructures diàfanes, d’aparent simplicitat estètica i en un llenguatge tremendament accessible i d’arrel decimonònica, tonal i modal –en què també ressonen Bartók, Debussy i Ravel– en un equilibri entre fons i forma que empra analogies d’efectes i recursos musicals per suggerir figures geomètriques com l’espiral, l’hèlix o l’hexàgon. Aquesta última a manera de scherzo brucknerià, encara que, segons el propi Cervelló, inspirat en l’scherzo del Somni d’una nit d’estiu de Mendelssohn que acaba amb la violència i mordacitat d’un tutti macabre de Xostakóvitx.
Preferentment recolzada en la corda, reforç de percussió i sabent repartir el protagonisme instrumental (el solos de fustes a “Paràbola”), la composició va més enllà de l’exercici compositiu. Certament hi ha recurrència a topos com el protagonisme de la flauta, les dinàmiques moderades, el caràcter sinuós i el toc de color de l’arpa i el glockpenspiel per a l’“Ona” (VII), però parlen més de l’eficàcia simuladora i la validesa d’algunes convencions de la tradició que d’una manca d’idees. En aquesta línia també són lògics recursos rítmics irregulars (II. “Angle”), repetitius i obstinats (I. “Cercle” i V. “Paràbola”) o d’un gran crescendo i densificació massiva de la textura en un tutti esplendorós (VIII. “Fractals”) com a culminació i final aclaparador en una execució ben planificada en la direcció del discurs i expositiva en el sentit constructiu per part d’Ono i l’OBC.
Per últim, Don Quixot, op. 35 de Strauss amb novament una resposta de l’orquestra excel·lent i una prestació del violoncel·lista José Mor sensible, madura, lírica i en què el sentit narratiu i els relleus de les evocacions dels personatges quedaven ben definides respecte del fons musical orquestral. En aquest sentit, cal ponderar que oportunitats d’aquesta mena s’ofereixin als músics de l’OBC. Un comentari extensible al viola Benjamin Beck. Cal destacar les intervencions del concertino –tot i el so petit i poc projectat–, les intervencions de les trompes en el registre greu –sonores i gens rudes– i, en conjunt, la millora en l’equilibri de les veus intermèdies en l’esforç d’Ono per confegir transparència orquestral sense manllevar moments de sonoritat poderosa, com a la variació VII, “Cavalcant per l’aire”. O d’emotius passatges amb aquella volada idíl·lica idiosincràtica de Strauss construïts amb tensió acumulativa (final de la tercera variació, “Diàleg entre el cavaller i l’escuder”), que Ono va estirar i eixamplar amb plenitud i intensitat aplicant un evident ritenuto en l’assoliment del clímax, que el convertia en un dels moments memorables de la sessió. Un detall més: els dos acords finals ben esmorteïts, d’atacs pulcres i amorosits i un encertat caràcter slancio i non legato.
