MAP Trio: Marco Mezquida, piano; Ernesto Aurignac, saxo; Ramon Prats, bateria. FESTIVAL DE JAZZ DE L’ESTARTIT. 5 D’AGOST DE 2017.
Per Miquel Gené
Ja en vam poder gaudir el novembre passat al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat en la programació del Festival de Jazz de Barcelona en unes condicions acústiques que, si bé van resultar insuficients per la potència de la formació, ens van permetre endinsar-nos als racons i les arestes del seu so ric i profund. En aquesta ocasió els acollia l’ampli escenari del Festival de Jazz de l’Estartit, situat al port esportiu. Un espai agradable i refrescant a la caiguda del capvespre empordanès, però on el so no podia tenir aquell efecte embolcallador que et porta fins al seu mateix cor.
Sigui com sigui, el MAP Trio (Mezquida, Aurignac, Prats) va aprofitar l’oportunitat que li oferia el seu premi com a millor disc de l’any 2017 en l’apartat de jazz de la revista «Enderrock» i va mostrar amb solvència tot el potencial d’un supergrup format per tres dels músics de jazz amb més projecció de l’actual panorama nacional a un públic poc habitual dels seus concerts, però que va saber apreciar la qualitat d’allò que passà damunt l’escenari.
El conjunt va desplegar, als seus cinquanta minuts de concert, diversos temes del seu primer disc, MAP, els quals s’organitzen mitjançant arcs d’intensitat creixent dirigits cap a un punt de col·lapse, a partir del qual tendeixen de nou cap a la distensió i el repòs. Aquests camins, tot i esdevenir finalment previsibles, serveixen als músics per teixir relacions rítmiques i melòdiques inicialment simples, però que a poc a poc es van fent més i més complexes fins a saturar l’espai. Una manera de fer que es va palesar des de l’inici amb Armando Rampas, en què una introducció ambiental de bateria i piano conduïa a un augment progressiu de la intensitat, sota de la qual els músics establien un joc rítmic delicat i complex, fins que l’energia es desbordà per complet, i que arribà al seu punt màxim a El sueño de Oniria, en el qual la línia melòdica proposada pel saxo d’Aurignac es tensava en tímbrica i textures i generava un contrapunt furiós amb els seus companys que, de nou, els conduïa a un punt de col·lapse des del qual tornar a començar.
Coral, la balada del disc, ens va donar un moment de descans emocional, i en ella vam poder gaudir de manera més reposada de la riquesa rítmica i melòdica que sempre desplega el trio, el qual es troba fortament unit per una escolta atenta i una voluntat ferma de reaccionar a allò que passa al seu voltant. I d’aquí, tornada a la idea inicial en un Conan-Canon en el qual la bateria de Ramon Prats imposà un grove sense concessions, sobre el qual Mezquida i Aurignac establiren el seu joc a partir de motius melòdics –intercanviant-los, trepitjant-se, establint contrapunt, dissentint i posant-se d’acord–, i amb U, un llarg viatge del repòs i la reflexió introspectiva a l’èpica més expansiva i desbordant a partir d’un sol motiu del saxo (There was a boy…) que es va transformant, de manera inevitable, arran dels envits a què piano i bateria el sotmeten, esperonats tots tres pel meravellós art de tres convertint-se en un.
