Ainhoa Arteta rep de la mà de la Carme Mateu i Isabel Suqué Mateu la Medalla d’Or del Festival Castell de Peralada. Foto: JOAN CASTRO – ICONNA
FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Ainhoa Arteta, soprano. Orquestra Victoria de los Ángeles. Pedro Pardo, director. (4 d’agost). Julia Lezhneva, soprano. Mikhail Antonenko, piano. (5 d’agost). Gregory Kunde, tenor. José Ramón Martín, tenor. (6 d’agost). ESGLÉSIA DEL CARME. 4, 5 i 6 D’AGOST DE 2017.
Per Aleix Palau
La brillant proposta que ha fet el Festival de Peralada aquest estiu ha tingut els dies 4, 5 i 6 d’agost tres dels seus atractius més notables. D’aquesta manera, l’església del Carme ha rebut tres cantants ben diferents però que es vinculen per la seva gran personalitat.
La primera data, el dia 4, va suposar el retorn al castell empordanès de la soprano Ainhoa Arteta. La cantant tolosana va fer-se seu el públic del Festival fent gala d’un estat vocal immillorable per interpretar un repertori centrat en la música de Giacomo Puccini. El concert va suposar el debut al Festival de l’Orquestra Victoria de los Ángeles en el que va ser un homenatge a la llegendària soprano en l’any de celebració del desè aniversari de la Fundació que du el seu nom. Un repàs per dues àries ben consolidades en la carrera d’Arteta com són “Mi chiamano Mimì” de l’òpera La bohème i “Tu che di gel sei cinta” de Turandot van donar pas a la seva vessant més dramàtica. Dos títols de Puccini que la intèrpret basca ha inclòs al repertori els darrers anys són Manon Lescaut i, més recentment, Tosca. D’aquestes òperes vam sentir les celebèrrimes “Sola, perduta, abbandonata” i, com no podia altrament, “Vissi d’arte”. Dos personatges que la soprano té ara mateix en veu i això es nota. L’instrument d’Arteta ha guanyat en densitat, el seu registre de soprano spinto ha adoptat un major dramatisme i volum i a això cal sumar uns dots interpretatius que ràpidament atreuen el públic i centren l’atenció en la soprano. Però no tot va ser Puccini, ja que la part final del concert va arribar amb dues cançons escrites per Pedro Pardo dels poemes Oriental i A ti, escrits per la pròpia Victoria de los Ángeles.
Pedro Pardo, a més de compositor, també dirigia l’orquestra i va fer els arranjaments de tot el programa. Intercalant-se en la música de Puccini van sonar alguns intermedis musicals, com Adagietto i Foglio d’Album. L’agrupació musical va obtenir un resultat òptim, tot destacant el solo del violoncel·lista Ferran Bardolet a la cançó A ti. Aquesta última es va interpretar parcialment com a bis, juntament amb El cant dels ocells. En acabat, Arteta va rebre –per sorpresa i amb gran emoció– la Medalla d’Honor del Festival de Peralada de mans de la seva artífex i presidenta, Carmen Mateu.
La jornada següent va ser el torn de la jove soprano russa Julia Lezhneva. Lezhneva va plantejar un recital força eclèctic que viatjava del Barroc al bel canto tot aturant-se en la música de Franz Schubert. Tan bon punt va començar el repertori, la cantant va apostar pel seu valor segur, la coloratura. Així, l’ària de La Griselda d’Antonio Vivaldi “Agitata da due venti” i “Carmelitarum, ut confirmet ordinem” del motet Saeviat tellus de Georg Friedrich Händel van mostrar la Lezhneva més esperada, la virtuosa de la pirotècnia. No obstant això, com que no tot és ser virtuós, sinó que també s’ha d’arribar al públic amb altres arts, el recital va davallar força a partir d’“Exulta, exulta el cor” de Nicola Porpora, una ària poc lluïda i poc interessant que va acabar amb el més que conegut “Tu virginum, corona… Alleluia” de l’Exsultate, jubilate de Wolfang Amadeus Mozart. Si abans Lezhneva presentava una predisposició per a l’agut, sempre extremadament emblanquit, això sí, ara la soprano acusa certs problemes en aquest registre, que es mostra amb una emissió pobra, mal subjectat i conseqüentment calant. Però a la primera part del programa no només Lezhneva va presentar certes limitacions. La intervenció del pianista Mikhail Antonenko no va afavorir massa la vetllada amb una poc rigorosa versió de la “Simfonia” de la Partita núm. 2, en Do menor, BWV 826 de Johann Sebastian Bach.
Julia Lezhneva va emprendre el segon bloc de la nit amb una correcta però poc expressiva interpretació de La regata veneziana de Rossini, que va intercalar amb tres lieder de Schubert: Nacht und Träume, D. 827; Die junge Nonne, D. 828, i Im Frühling, D. 882. No va ser un encert per a ella l’elecció d’aquestes cançons, ja que la veu, novament massa emblanquida, no ajuda a desenvolupar el gran lirisme del text i de la música de Schubert. Per acabar-ho d’adobar, Antonenko va aixafar el tercer Impromptu de l’opus 90 amb un temps trepitjat, abusant d’un rubato poc justificat i embrutint molt el so. No oblidem que aquesta música es va interpretar en un espai poc agraït per al piano com és l’església del Carme, per això el pianista hauria d’haver mesurat més certs aspectes.
La darrera obra del programa va ser l’ària “Tanti affetti” de La donna del lago de Gioachino Rossini. Una nova mostra de coloratura que, d’haver tingut més sentiment al darrere, podria haver salvat la nit. Van tancar el recital tres bisos: una cançó del seu darrer disc dedicat al compositor, Carl Heinrich Graun, l’Al·leluia de Porpora i Daisies de Serguei Rachmàminov.
El darrer dels tres dies que recollim en aquesta crònica va tenir com a protagonista Gregory Kunde. El tenor nord-americà tornà al Festival després del seu exitós Otello de Verdi de fa un parell d’anys per exhibir novament aquesta segona joventut vocal de la qual tothom parla. Va oferir un recital molt lluït, en què va fer un vaitot per abordar un repertori summament complex que no va deixar indiferent ningú. Potser la de Kunde no és la veu més adient per sentir en recital: el registre central actualment és aspre i sovint de sonoritat poc timbrada, fet que contrasta amb un registre agut molt més impostat i brillant. Però això no li impedeix de fer tot allò que vol i obtenir-hi molt bons resultats. Vam començar sentint música de Vincenzo Bellini, amb tres cançons del cicle de quinze Composizioni da camera: “Vaga Luna che inargenti”, “Malinconia, ninfa gentile” i “Vanne, o rosa fortunata”. L’apartat bellinià va concloure amb la colossal “Meco al altar di Venere… Me protegge, me difende” de l’òpera Norma. Conegut és el vincle de Gregory Kunde amb la música del compositor sicilià; per tant, tot va ser bufar i fer ampolles amb aquestes obres. Especialment destacada va ser la interpretació de l’escena de Norma, en què va fer esclatar tot el seu potencial. Gioachino Rossini va ser l’altre compositor que va ocupar la primera part del programa. “La lontananza”, “Trianna alla Spagnola” i l’ària (sense la cabaletta) “Asile Heréditaire” de l’òpera Guillaume Tell van incrementar el clímax aconseguit amb els Bellini. Kunde no té un estil excessivament italià, però allarga el fiato i crea grans moments amb una línia bella i mòrbida que, si bé no és delicada, sí que té molt d’expressiva.
Ja a la segona meitat, la música de Giuseppe Verdi va sonar amb les tres romances Il tramonto, Il mistero i Brindisi, i amb “Forse la soglia attinse… Ma se m’è forza perdeti” d’Un ballo in maschera. Els dos plats forts finals van ser “Che gelida manina” de l’òpera de Giacomo Puccini La bohème i la coneguda “Recitar!… Vesti la giubba” de Pagliacci de Ruggiero Leoncavallo, en la qual Kunde ja estava visiblement cansat, com no podia ser d’una altra manera després d’haver cantat tot el programa sense intermissions de piano sol. En aquest sentit, el pianista valencià José Ramón Martín va ser un acompanyant impecable i va saber salvar les dificultats sonores de l’església per aconseguir un so polit i clar.
Com a bisos, un Kunde ja més relaxat va oferir dues sorpreses inesperades: What a wonderful world i My way. ¿Serà aquest repertori l’inici d’una tercera joventut?
