TEMPORADA DE CAMBRA. Mozart Divertimento. Daniel Sepec, violí. Tabea Zimmermann. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Beethoven, Veress i Mozart. L’AUDITORI. 13 DE MARÇ DE 2019.
És ben sabut que Goethe, en una carta del 1829, va descriure el quartet de corda com “una conversa entre quatre persones raonables”. No sabem què n’opinava, del trio de corda, però en un concert com aquest podria haver arribat a una conclusió ben similar. En aquesta ocasió les “persones raonables” foren el violinista Daniel Sepec, la violista Tabea Zimmermann i el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras, els membres del Mozart Divertimento, i ens oferiren una tríada d’obres especialment representatives per a aquesta formació: la Serenata en Re major, op. 8 de Beethoven, el Trio de corda de Sándor Veress i el Divertimento en Mi bemoll major, KV 563 de Mozart, obra emblemàtica que dona nom a la formació. Tots tres són solistes magnífics amb l’instrument respectiu, però també tenen un gran interès per les formacions de cambra; de fet, tots ells junt amb la violinista Antje Weithaas componen el Quartet Arcanto.
El programa proposava una interessant dialèctica entre la consolidació del trio de corda en ple Classicisme i la seva continuïtat, uns cent cinquanta anys més tard, en un context de llenguatges trencadors. El trio de corda pren com a base la idea del trio sonata barroca, però passada pel sedàs del llenguatge musical del Classicisme, en què es deixa de banda la jerarquia entre dos violins i un violoncel amb funció de continu per donar la mateixa igualtat als tres instruments, a més establerts en gradació: violí, viola i violoncel. Sembla que Haydn va ser el primer a utilitzar aquesta combinació, seguida ràpidament per compositors com Simon Le Duc o Boccherini, però la veritable culminació d’aquesta formació arribà, precisament, amb l’obra que ocupà la tercera part del programa, el Divertimento en Mi bemoll major, KV 563 de Mozart.
De fet, la primera peça del programa, la Serenata op. 8 –també coneguda com a Trio de corda núm. 2– és una prova excel·lent de la influència del Divertimento de Mozart, concretament en els Trios del primer Beethoven. El Mozart Divertimento en va oferir una versió que va saber jugar amb els diversos plans de l’obra: tot i ser una peça aparentment lleugera i poc transcendent per ser Beethoven, els músics van explotar els moments que fan presagiar els camins posteriors del compositor, com els jocs rítmics de la “Marxa” inicial, els enèrgics acords inicials del primer “Minuet” o el contrast deliberat entre l’adagio i l’scherzo, àgil i nerviós, dins del quart moviment.
Aquesta obra de tall tan clàssic donà pas al contrapunt contemporani del concert, el Trio de corda de Sándor Veress, compost just a mitjan segle XX. Aquesta obra és un reflex de com el trio de corda va viure una interessant reviscolada durant el segle XX, a causa de certa tendència cap a textures més clares. En són exemples excel·lents els Trios compostos per membres de la Segona Escola de Viena, com l’opus 22 de Webern i el corprenedor –mai millor dit– Trio op. 45 de Schoenberg. El Trio de Varess, precisament de tall serialista, seguiria aquesta línia, però en realitat s’allunya de qualsevol tendència pel seu caire profundament personal, que es manifesta, per exemple, en el tractament asistemàtic de la sèrie, les sonoritats modals i insercions de caire improvisatori. Tant Sepec com Zimmermann i Queyras van aprofitar aquesta obra per mostrar llur versatilitat estilística i tècnica, així com la coordinació perfecta entre els tres. Va ser especialment interessant l’atmosfera creada pels primers compassos de l’obra, una delicada textura gairebé espectral en què, en lloc del “diàleg entre persones raonables”, es dona un monòleg homorítmic superposat de cada instrument. El segon moviment, un “Allegro molto”, va resultar especialment brillant per la seva energia i força, gràcies als ritmes insistents, gairebé minimalistes, i al desplegament de recursos com pizzicati, sul ponticello i percussions amb els propis instruments.
La segona part serví com a homenatge al &Divertimento$ de Mozart, una obra que, en realitat, transcendeix el propi concepte de divertimento: Mozart hi fa tot un desplegament de la riquesa de recursos usables per a aquesta formació dins del llenguatge clàssic, en una obra que expressa les contradiccions d’un esperit entre vitalista i turmentat. Els membres del Mozart Divertimento van saber explotar la densitat de l’obra, per exemple a la secció de desenvolupament de la forma sonata de l’“Allegro” inicial, un fragment tan dens i complex que sembla impossible que sigui tocat només per tres instruments. Així mateix, fou especialment punyent el segon moviment, un “Adagio” de caire dramàtic que recorda el de la Simfonia núm. 39, escrita aquell mateix any. El quart moviment, un “Andante” emmarcat per dos alegres “Minuets” (els moviments amb l’estil més proper al de divertimento), consisteix en un tema amb variacions que esdevé un ric catàleg de combinacions entre els tres instruments en què tots van tenir moments reeixits, tant de manera solística com en relació amb els altres. El concert finalitzà amb l’últim moviment, un brillant “Rondo” en estil general d’òpera bufa que inclou passatges vibrants amb complexos diàlegs entre els tres músics.
En definitiva, si Goethe hagués fet aquesta crítica, segurament hauria dit que va ser una rica conversa de tres músics excel·lents que van saber transmetre, sempre molt ben avinguts, varietat d’atmosferes, afectes, estils, èpoques i tècniques.
Imatge destacada: la violista Tabea Zimmermann. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
