TEMPORADA CAMBRA. Daniil Trifonov, piano. Obres de Schumann, Xostakóvitx i Stravinsky. L’AUDITORI. 16 DE GENER DE 2017.
Per Jacobo Zabalo
La música és molt important, però segurament –per a la majoria d’individus– no sembla el més important a la vida. I, amb tot, a voltes es donen situacions difícils de comprendre. Quan un està malalt i amb prou feines pot aguantar dos minuts sense tossir o controlar altres símptomes derivats del constipat, el més prudent –el sentit comú– diria que és millor quedar-se a casa. Per un mateix –per cuidar-se– i per una forma de respecte al proïsme, cosa que hauria de ser d’allò més elemental (entre aquest extrem i la tendència japonesa de portar màscara sanitària, per tal de no contagiar, potser podríem trobar algun tipus de punt intermedi). El cas és que van ser molts els que no es van voler perdre o regalar l’entrada per cap concepte, en pro d’un bé major. Un pot pensar, de forma prou assenyada, que escoltar en viu Daniil Trifonov no és qualsevol cosa. Aquesta decisió, però, va espatllar l’audició als altres oients de forma escandalosa –mai vista ni sentida abans una sorollada semblant– a la primera part.
És lamentable iniciar així una crítica de concert, especialment d’un concert tan excel·lent. I, de fet, qui escriu aquestes línies dubta si és competent per posar paraules al fenomen estrictament musical, ja que durant la primera peça programada –les Kinderszenen, op. 15 de Robert Schumann– no van haver-hi deu notes seguides, fossin llargues o curtes, sense interrupcions. El virtuós, afortunadament, va sortir a la seva, en un acte d’infinita generositat (o de gran professionalisme): va fer veure que no passava res, com per treure el millor de la situació i gaudir només de la seva pròpia interpretació. El resultat va ser sorprenent. En efecte, és poc habitual presenciar en directe un grau de perfecció similar o fins i tot superior –per la justa dosi d’improvisació– a aquell que s’aprecia en els seus enregistraments i que un –que és malpensat– podria atribuir a les tasques de producció. Aquelles escenes infantils van ser recreades amb una subtilesa meravellosa, tot evidenciant un control total dels tempi. La varietat d’estats d’ànims va ser puntualment accentuada amb un rubato delicat, que aportà més realisme.
Un so rodó i vivaç acompanyaria la resta de peces de Schumann, des de la Tocatta, op. 7 a l’absoluta i explícitament virtuosa Kreisleriana, op. 16. Aquesta última mereixeria un capítol a part, a més d’una segona escolta, per les raons abans assenyalades. Hem sentit els últims anys algunes versions remarcables, però en la versió de Trifonov aquesta compilació de peces compostes per Schumann pensant en el virtuós concebut per E. T. A. Hoffmann, i dedicada a Frédéric Chopin, va fer saltar la banca, en extreure de l’Steinway un cúmul de sonoritats extremes en perfecta disbauxa. Sublim paradoxa, la que ens va regalar Trifonov: violència i delicadesa a parts iguals, intercanviant-se amb una coherència embogida, en aquesta creació de Schumann. Una obra que, de tan expressiva –tan apassionada, irracional– esdevé summament abstracta. Com si la incapacitat de la música per referir coses concretes fos el millor pretext per dir-ho tot, en un llenguatge que transcendeix el llenguatge. Valent Trifonov, realment atrevit i compromès amb el lloc que el seu talent el crida a ocupar els propers anys.
La segona part, en principi més breu, va afegir protagonistes a la vetllada. La veu del Xostakóvitx menys programàtic i més personal –el dels Quartets i peces tan minimalistes i grandiloqüents com la sèrie de Preludis i fugues, òbviament inspirades per Bach (amb totes les llicències de la distància de context i personalitat dels creadors)– va ser rescatada per un Trifonov absolutament clarivident. Semblava impossible que després de la sèrie Kreisleriana quedessin registres per explorar, però la loquacitat en la declamació dels preludis i la matemàtica precisió amb què va donar curs a abstraccions –les fugues–, perfectament controlades en els esdevenirs respectius, generà en el públic un estat d’ànim completament nou. Es va fer el silenci! És cert que la pausa havia permès un buidatge parcial de la sala, com si hagués tornat el seny a alguns dels més afectats pels mals típics de l’hivern; però no és menys cert que la sorprenent disposició amb què va atacar aquestes intricades peces –traiem ara profit del tòpic sobre l’alquímia musical– va invocar en els oients la rotunda necessitat de no interrompre, de deixar-se perdre en selves de tonalitats ferides, d’un gris característicament irisat pel daimon de Xostakóvitx.
S’havia arribat al zenit (s’havia complert la durada prevista del concert, d’acord amb unes indicacions que, no és la primera vegada aquesta temporada, es queden curtes), quan Trifonov va decidir emprendre la pirueta final caracteritzant –fins i tot físicament– Petruixka, el desventurat titella del ballet d’Stravinsky. En la versió per a piano, aquesta fantasia circense requereix una tècnica prodigiosa i una energia que en aquell moment –després de més d’hora i mitja de recital a màxima intensitat– qualsevol hauria considerat improbables. Però Trifonov tornà a apostar en contra de la lògica, gairebé donant la raó als qui havien insistit a no perdre’s el recital per cap concepte, amb risc d’importunar la resta. Sens dubte, va ser una d’aquestes vetllades en què un s’adona quant s’abusa de termes com “geni” o “prodigi”. Trifonov no és un mer exhibicionista ni un producte de mercat –tot i l’entusiasme que demostra i la popularitat que pot arribar a assolir–, sinó un pianista amb aspectes mítics, sobrehumà com els d’abans; aquells dels quals hem només llegit i sentit a parlar… I, per fi, més enllà del sentit comú, podem gaudir.
