IBERCAMERA. Da Camera Ensemble: Jonathan Brown, viola; Erica Wise, violoncel; David Sinclair, contrabaix. Eric Silberger, violí. Varvara, piano. PALAU DE LA MÚSICA. 30 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Miquel Gené
La temporada d’Ibercamera alçava el teló amb la formació que va fundar pel seu trentè aniversari el 2013, el Da Camera Ensemble, integrat en aquesta ocasió per Jonathan Brown a la viola, Erica Wise al violoncel i David Sinclair al contrabaix. Els acompanyaven el violinista Eric Silberger i la pianista Varvara per completar la formació de quintet amb la qual van abordar el Quintet la Truita de Franz Schubert. Abans d’això, però, els dos convidats es repartiren la primera part amb la Partita en Re menor, BWV 1004 de Johann Sebastian Bach i la Sonata en Do menor, op. 111 de Ludwig van Beethoven.
L’encarregat de donar el tret de sortida va ser Eric Silberger, que va oferir una magnífica interpretació de la segona Partita de Bach. L’element més important en la interpretació d’aquesta obra és, segurament, la separació de veus i la construcció, a través seu, de l’arquitectura tridimensional que proposa Bach. Silberger va saber diferenciar aquestes veus de manera nítida i amb una gran varietat de recursos: en el primer moviment va ser mitjançant diferències de pes, en el segon es va centrar en les variacions d’articulació i accentuació, en el tercer va jugar amb el color i en el cinquè amb el volum. Amb tots aquests elements, Silberger creà una estructura de plans que podíem sentir clarament separats, però alhora els mantenia compactats mitjançant una gran fluïdesa de les línies i una dicció rítmica neta que feia avançar el seu discurs de manera imparable. Tocant amb una facilitat que feia fàcil l’audició, encara que patint en l’afinació i la netedat del so a les darreries de l’obra, Silberger va ser capaç de fer-nos superar la mediació de les notes per entrar al centre del seu so, a estones hipnòtic.
La pianista Varvara, ja una habitual a les darreres temporades barcelonines, va patir amb la complexitat de la darrera Sonata de Beethoven, la qual demana no només unes habilitats tècniques extraordinàries, sinó també una profunditat de pensament i mirada que segurament només donen els anys d’experiència i de cerca. Això va ser així especialment en el primer moviment, en el qual el seu so va resultar brusc per manca de ressonància i el discurs quedà tallat, poc consistent en els canvis d’ambient que demana la partitura i opac en alguns moments. En el segon moviment la pianista va deixar més espai per a la ressonància i es va sentir més còmoda en una lectura reposada i austera, dinàmicament continguda, emocionalment lleugera i amb un molt bon equilibri de veus, que va donar com a resultat un entramat consistent però amb espai perquè circulés la llum pel seu interior. Varvara semblà trobar ara sí un discurs fluid i consistent a nivell rítmic, dinàmic i tímbric i un so brillant en la seva pròpia ressonància.
El plat fort del concert –per l’oportunitat de veure els cinc músics alhora damunt l’escenari– va arribar a la segona part amb el Quintet en La major, “la Truita”, que pren el seu nom del lied homònim a partir del qual Schubert va compondre les variacions del seu quart moviment. La formació encarà l’obra centrada a aconseguir una respiració comuna que els fes avançar junts, cosa que van aconseguir amb moments autènticament brillants. Així, en el primer moviment va ser un plaer sentir-se cavalcant amb ells per damunt de les frases de l’“Allegro vivace” i, en el segon, balancejats dins de la seva idea de repòs en moviment. El quintet no va resultar tan aclaparador pel que fa a l’equilibri de veus. En aquest sentit, en alguns moments la formació semblava trencar-se per la meitat, amb violí i piano sobresortint en excés per damunt dels colors més apagats proposats per viola, violoncel i contrabaix. Si bé és cert que l’obra de Schubert demana que aquests dos instruments prenguin papers dominants, a Silberger i Varvara els costava contenir el seu volum i trobar un so que empastés amb el dels seus companys en els passatges en què calia que s’integressin en el so del grup. Per la seva banda, el trio sí que va saber trobar aquest color comú i va oferir un so rodó i molt ben equilibrat. Tot i els moments de no trobada, el resultat d’aquesta unió va generar passatges novament brillants, en els quals la solidesa dels greus quedava meravellosament acolorida per la brillantor dels aguts.
