DA CAMERA. Trio Ludwig. Obres de Guinjoan, Beethoven i Xostakóvitx. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE GENER DE 2013.
Per Xavier Chavarria
Sempre s’ha dit que al nostre país predomina l’afició per la música simfònica, per les grans orquestres, pel repertori clàssic; i també per l’òpera, les grans veus, el cant líric… Durant molt temps hem considerat la música antiga o la de cambra com a elitistes, reservades a experts i entenedors, poc a l’abast del gran públic. Però si la música antiga ja fa anys que ha conquerit els cors d’aficionats de tota mena (gràcies, sens dubte, a la labor d’intèrprets i grups de gran categoria), els darrers temps la música de cambra també s’està imposant entre els melòmans catalans, i no pas com un senyal d’exclusivitat o esnobisme, sinó per pura afició, per convenciment. Un gènere tradicionalment centreeuropeu, críptic, exigent i poc donat a l’espectacularitat, s’està multiplicant als escenaris del país i amb una bona resposta del públic. Òbviament, sempre n’hi ha hagut, d’oferta de música de cambra, però mai no tanta com ara. I el mèrit se l’enduen programadors valents, però sobretot la beneïda floració de músics autòctons que s’hi han dedicat i han assolit nivells de qualitat altíssima: sempre n’hem tingut, però mai no tants com ara, i de tanta qualitat. Ells han fet créixer l’afició, ens han descobert joies del repertori, i han demostrat amb escreix que un recital de cambra pot ser tan apassionant, seductor i commovedor com qualsevol espectacle simfònic o operístic. I en aquest concert, celebrat dimarts passat al Palau de la Música Catalana, el Trio Ludwig ens ho va demostrar.
El Trio Ludwig, format per la pianista coreana Hyo-Sun Lim, el violinista Abel Tomàs i el violoncel·lista Arnau Tomàs (que també són membres del Quartet Casals), va protagonitzar la segona proposta del cicle Da Camera, una producció conjunta entre Ibercamera i el Palau. Beethoven i Xostakóvitx compartien programa amb dues obres breus de Joan Guinjoan, una altra mostra d’audàcia i de coherència amb els valors del cicle. Hyo-Sun Lim va encetar el recital tocant en solitari un breu i bellíssim Nocturn per a piano de Guinjoan: atmosferes càlides i misterioses, sonoritats seductores, subtileses tímbriques, van ser magnificament interpretades amb una atenció al detall, una delicadesa i una implicació que contribueixen molt a la comprensió d’aquesta música. Hyo-Sun Lim se’ns va revelar, en aquesta obra i al llarg de tot el recital, com una pianista extraordinària. El Trio op. 1 núm.1 de L. van Beethoven que va sonar a continuació va ser una festa d’elegància, refinament i bon gust; l’obra s’inicia amb un vaporós “Allegro” d’inequívoc regust mozartià però deriva cap a viaranys sonors més abruptes, en què les dinàmiques s’eixamplen i el pathos romàntic fa acte de presència, en un procés evolutiu molt interessant. Tot i la preponderància que Beethoven atorga a la part del violí, l’equilibri va ser absolut, la compenetració, màxima, i la interpretació, exquisida: un plaer per als sentits i per a l’intel·lecte.
La segona part va començar amb una altra peça breu de Joan Guinjoan, en aquest cas per a violí i violoncel: Aniversaris, una obra composta l’any 1993, dedicada als germans Claret, i escrita gairebé exclusivament sobre sons harmònics que li confereixen un fredor estàtica d’afinació vertiginosa, molt ben resolta pels germans Tomàs. L’última obra del programa va ser el Trio núm. 2, op. 67 de Dmitri Xostakóvitx, un desolador mirall de l’estat anímic del compositor i l’enèsima mostra de rebel·lió contra les adversitats que li van tocar viure. Aquí va aflorar per tots els racons l’estil interpretatiu intens i vehement que caracteritza els membres del Trio Ludwig, i que van provocar moments aïllats d’afinació borrosa. Però l’alta temperatura emocional que van aplicar a aquesta música aspra i desconsolada no van malmetre en absolut una lectura tècnicament impecable i plena de vida, en què vam descobrir belleses i detalls que mai cap altra versió no havia revelat. L’adaptació per a trio d’una marxa de Fritz Kreisler, a mode de propina musical, tocada amb gràcia i un sentit agògic de gran llibertat, va cloure un concert molt satisfactori i engrescador.
Les interpretacions del Trio Luwig no només desperten admiració per la qualitat, sinó que també commouen per la intensitat: sentir-los és un plaer i un goig, però veure’ls tocar encara ens hi enganxa més, perquè ens fan partícips de la cerimònia artística, d’aquella bacanal sonora en què converteixen els seus concerts. La qualitat tècnica d’aquests tres músics és excepcional, però la seva capacitat comunicativa els dóna un plus valuosíssim, capaç de subjugar tota mena de públics i de convertir les seves actuacions en una experiència molt gratificant. Som afortunats de tenir-los entre nosaltres… i que sigui per molts anys!
