ROMÉO ET JULIETTE de Charles Gounod. Javier Camarena, Nadine Sierra, Anna Alàs i Jové, Andrzej Filończyk, Marko Mimica, Alejandro del Cerro, Gerardo López, Itxaro Mentxaca, Isaac Galán, José Manuel Díaz, Fernando Latorre, Juan Laborería. Euskadiko Orkestra. Coro de Ópera de Bilbao. Lorenzo Passerini, director. Giorgia Guerra, direcció escènica. Federica Parolini, escenografia. ABAO BILBAO ÓPERA. PALACIO EUSKALDUNA (BILBAO). 21 D’OCTUBRE DE 2023.
Després de fer-ho a Sabadell, Roméo et Juliette de Charles Gounod també ha inaugurat la temporada de l’ABAO Bilbao Ópera i ho ha fet amb una bona colla de debuts. El de Javier Camarena en el paper de Romeu. Nadine Sierra (Juliette) no havia cantat mai a Bilbao. Tampoc ho havia fet Anna Alàs, que a més debutava en el paper del patge Stéphano. El joveníssim director italià Lorenzo Passerini (1991) dirigia per primera vegada aquesta òpera i la seva batuta era primícia a la ciutat basca, així com la directora d’escena, Giorgia Guerra. I encara una última novetat, la coproducció també inèdita entre Bilbao i Oviedo. El resultat de tot plegat va ser una vetllada operística d’un gran nivell, plena de virtuosisme vocal i amb un triomf indiscutible de Sierra, que va ser una Juliette de les que quedarà en el record.
La soprano ja va enlluernar amb la seva veu fresca, carnosa i molt expressiva només començar, cantant la seva primera ària, “Ah! Je veux vivre!”, en què retratava una noia molt jove, sí, però alhora molt segura de si mateixa, lluny del caràcter de figaflor que tantes vegades es dona al personatge. De fet, a l’escena del balcó és ella qui demana a Roméo que li declari el seu amor, cosa que l’enamorat encara no ha fet.
Durant la representació, tant a les àries com als duos amb Roméo, la interpretació de la soprano va anar progressant fins a assolir el clímax al soliloqui seguit de l’ària del verí al quart acte. En un escenari buit i fosc, amb el flascó que conté el beuratge que l’ha d’adormir com a únic objecte present, Sierra va omplir l’auditori d’emoció amb la seva veu plena, elegant i amb un gran domini del fiato, un fil de veu de gran soprano, i amb la seva actuació teatral plena de naturalitat. Un aplaudiment molt llarg va premiar la interpretació al final d’aquesta escena. Fins i tot des del fossat el director no parava de picar de mans.
Es notava que era la primera vegada que Camarena cantava el paper molt exigent de Roméo. Va aparèixer tens i una mica nerviós, tot i que el seu rendiment vocal va ser impecable. Tanmateix, es va anar relaxant, no del tot, amb la reacció del públic a la difícil “Ah! Lève-toi soleil!”. El tenor va tenir un gran suport en el domini vocal i teatral de Sierra, sobretot als duos i molt particularment a “Nuit d’hyménée…”, tot formant una parella d’enamorats en què ella era la dona segura i ell la figura patidora. Això a l’òpera i a la realitat.
La mezzosoprano catalana Anna Alàs va fer un gran paper amb la seva intervenció al tercer acte i va superar amb tota naturalitat les dificultats de la difícil cançó satírica “Que fais-tu blanche tourterelle?”, plena de salts vocals, que canta el personatge del patge Stéphano, interpretant-la a més amb molt bona teatralitat. De la resta del repartiment van destacar el baríton polonès Andrzej Filonczyk en el paper de Mercutio, en el qual va lluir tota la càrrega de farsa que té la balada de la reina Mab, i el baix-baríton croat Marko Mimica que va ser un Frère Laurent noble i segur.
El director Lorenzo Passerini va començar amb molt bon peu. Trombonista de formació, aquesta òpera s’inicia precisament amb el tema de la fatalitat que toquen els trombons. La secció de corda i molt en particular els violoncels de l’Euskadiko Orkestra van respondre perfectament a les dinàmiques imposades pel director i al refinament de la partitura. El que no va acabar de rutllar va ser el cor, particularment els homes, i va ser una llàstima en una òpera en què la formació coral té un paper important com a contrapunt al lirisme i la intimitat de la parella protagonista.
La posada en escena de Giorgia Guerri era atemporal i de les que no fan ni fred ni calor. Tres parets grises sobre les quals es projectaven imatges videogràfiques tancaven l’escenari en què hi havia un cub també gris de la mateixa alçada que les parets. Aquest element es desplaçava i girava per delimitar algunes escenes, com la del balcó. El que pretenia ser més o menys d’època era el vestuari.
Imatge destacada: (c) E. Moreno Esquibel.
