Per Jordi Alomar
El passat dilluns 19 de desembre vam tenir la sort de comptar amb el novaiorquès Tristan Perich a la cloenda del cicle iniciat el passat mes d’octubre a l’Arts Santa Mònica.
Si al primer concert del cicle dèiem que la tecnologia es trobava implícita en la concepció i disseny de la presentació sonora des de l’àmbit de la concepció de l’obra –i lliurada, després, a uns intèrprets–, en aquest cas la distància desapareix per complet. La tecnologia nua, pura i crua, com són els canals d’un sol bit connectats a un sol altaveu emprats pel compositor, assumeix el paper clau en tots els paràmetres de la proposta: des de l’articulació sonora superficial fins a tots els processos que aquesta engendra. De fet, la música de Perich recorda la visceralitat de procediments amb què Steve Reich donà forma a les seves primeres propostes experimentals, tot i que transportades al món d’avui. La comparació amb Reich no és gratuïta: si aquest últim reduí a la mínima expressió els rudiments del llenguatge tradicional (pulsació, repetició, imitació) per servir-se’n com a material brut, Perich viatja al fonament de l’electrònica més elemental –els circuits d’un sol bit, a anys llum dels microprocessadors actuals– per regir un plantejament sonor a partir d’una sola línia d’ordres bàsiques com les del sistema binari. En certa manera, podria considerar-se com un plantejament intertextual pel que fa a ús de materials: si bé del món d’avui, són fruits d’una introspecció arqueològica a la informàtica més primitiva. És des d’aquesta dinàmica de perspectiva temporal, de metareflexió sobre la convivència amb el medi electrònic que creïm que rau la vàlua de la seva proposta.
Les tres obres presentades, que combinaven l’electrònica amb formacions instrumentals insòlites (una parella de jocs de cròtals, tres violes o quatre guitarres elèctriques), suposaren tot un repte a l’escolta del nombrós públic assistent. Un repte pel fet que a l’horitzó d’expectatives a què ens ha avesat l’escolta tradicional, no s’espera una ordenació de coordenades tan crua i radical com la imposada pels circuits d’un bit a tot volum de Perich, disposats com un mur uniforme contra el qual cal estavellar-se per guaitar a l’altra banda i entreveure un nou espai d’escolta i experiència. Per això possiblement l’última obra, Interference Logic per a quatre guitarres elèctriques i quatre canals d’electrònica a un sol bit, amb els seus més de vint minuts d’envergadura, fou l’ocasió més reeixida i definitiva per abandonar la resistència a una escolta condicionada –i possibilitant, per tant, una experiència, una vivència lliures, amb la paradoxa d’haver-se vehiculat a través de la constricció més absoluta.
No podem imaginar-nos una metàfora més adequada per tancar la primera edició d’aquest cicle que ben segur donarà molt de si en futures edicions, després de l’èxit en tots els sentits d’aquesta escomesa agosarada i necessària. Presumir d’haver omplert la sala del concert en les tres propostes del cicle és un luxe que només pot atribuir-se a la qualitat, interès i vigència absoluta en les inquietuds actuals de la proposta ideada pel programador, Lluís Nacenta, i de la immensa feinada i compromís de l’equip que hi ha al darrere fent-ho possible. Esperarem amb avidesa la propera proposta.
