TRISTAN UND ISOLDE de Richard Wagner. Stefan Vinke. Iréne Theorin. Greer Grimsley. Sarah Connolly. Albert Dohmen. Francisco Vas. Jorge Rodríguez Norton. Germán Olvera. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènic: Àlex Ollé (La Fura dels Baus). Producció de l’Òpera de Lió. LICEU. 28 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Després de l’èxit amb què va culminar la Tetralogia de L’anell del nibelung de Richard Wagner, el director musical del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons, s’atreveix enguany amb una de les obres més icòniques de tot el repertori operístic, tota una obra mestra musical que es permet apreciar en la seva magnitud sempre que es tingui una gran orquestra i un gran director que n’assegurin el manteniment de la tensió i la discursiva dramàtica al llarg de les més de tres hores de música que conté. Parlem, és clar, de Tristan und Isolde, una òpera per a la qual cal comptar també amb un quadre vocal sense fissures. No és inhabitual haver patit en anteriors ocasions els estralls d’una lectura plana i sense profunditat ni una mínima aproximació a la voluntat del compositor, cosa que pot fer absolutament insuportable aguantar les llargues hores de música escrites per Wagner.
Tot el contrari del que ha passat en aquesta ocasió, en una versió exuberant en el pla vocal, però també en l’orquestral. L’èxit de la feina feta per Josep Pons durant els anys que porta com a titular de l’Orquestra Simfònica del Liceu ja és una realitat fefaent. Si bé es pot ressenyar un inici del preludi del primer acte una mica dubitatiu (parlem de música de cambra en tota regla, cosa que posa l’orquestra en plena exposició), l’orquestra va agafar trempera aviat, atiada per un gest ferm, que va anar in crescendo al llarg de tota la funció i que culminà amb una mort d’Isolde exultant, tant com ho va ser la interpretació de la protagonista. Josep Pons va saber mesurar les dinàmiques, particularment al segon acte, en què el constant moviment dins de la mitja esfera dissenyada per Alfons Flores no afavoria la projecció de les veus de forma homogènia. Les parets feien rebotar el so quan els cantants eren situats tot just al darrere, però en canvi, n’engolia el so quan aquests es situaven al bell mig de la mitja circumferència. Si a això, hi afegim la gradació de sfumature, mitges veus, pianíssims i sospirs musicals que ens va regalar la soprano Iréne Theorin en una versió autènticament inoblidable de la coprotagonista de l’òpera, la tasca de Pons es va situar en un doble pla de dificultat: d’una banda, mantenint la tensió del discurs al llarg de l’extens duet d’amor del segon acte; de l’altre, contenint els efluvis expressius escrits per Wagner, per tal de no tapar les veus. A la pràctica, només podem lamentar la manca de plenitud expressiva en el màgic moment de l’advertiment de Brangäne; personalment, un dels moments més encisadors de tota l’òpera.
A redós de l’apunt sobre la soprano sueca, Iréne Theorin, cal aprofundir en el fenomen artístic que representa. I més encara tenint present el recent procés de convalescència a què s’ha hagut de sotmetre arran de l’accident viscut l’estiu passat a Macerata. Parlem d’una cantant sense parió, una Isolde de cap a peus, en què la transfiguració del personatge en la cantant/actriu es produeix de forma insòlita. Resulta difícil imaginar Isolde amb una altra veu, un altre físic, una altra expressivitat. Iréne Theorin és la Isolde somiada i això fa que el gaudi amb la seva interpretació sigui màxim. La seva veu i el seu perfil s’ajusten a la perfecció als requeriments del compositor i la soprano sap mesurar a la perfecció les seves capacitats per arribar pletòrica al tercer acte i oferir un “Mild un leise” sobreabundant. L’ovació, merescudíssima, no va trigar a arribar i va ser unànime.
Malgrat que no es pot dir el mateix de l’aportació musical d’Stefan Vinke com a Tristan, seria injust no valorar la seva entrega i la fortalesa vocal de què fa gala. El tenor, però, no posseeix un timbre massa atractiu i això desmereix la seva actuació. Superada, però, aquesta percepció que respon únicament a l’àmbit dels gustos personals, cal dir que el tenor dona perfectament el perfil de Tristan, tant físicament com vocalment, tal com va demostrar al llarg de tota l’òpera, i culminant amb un tercer acte de gran dignitat.
Esplèndida Brangäne en la veu de Sarah Connolly, la mezzosoprano fa gala d’un timbre bellíssim i és una partenaire de luxe per a Isolde al primer i al segon actes, amb una invocació al segon acte per a la qual només li va faltar el coixí orquestral. També magnífic va estar el baríton Greer Grimsley com a Kurwenal: veu noble i ben projectada, el cantant va fer sobresortir un personatge sovint menystingut. Va ser un luxe comptar un cop més amb Albert Dohmen, aquest cop en un personatge que li ve com anell al dit, el rei Marke, que va dotar d’una dignitat no sempre atorgada. Les diferents actuacions de Francisco Vas com a Melot, Jorge Rodríguez Norton com a pastor i jove mariner, així com Germán Olvera com a timoner, van resultar encertadíssimes tant en l’estil com en el perfil vocal dels cantants escollits, tot donant al conjunt musical de l’òpera una uniformitat vorejant l’excel·lència en un pla general.
La producció de l’Òpera de Lió dirigida escènicament per Àlex Ollé compta un cop més amb l’equip habitual de La Fura dels Baus: Valentina Carrasco en la col·laboració a la direcció escènica, Alfons Flores en l’escenografia, Josep Abril al vestuari, Franc Aleu en la videocreació, i la il·luminació d’Urs Schönebaum. La proposta centra la seva atenció en un semicercle que recorda sospitosament l’estrella de la mort d’Star Wars. Al primer acte la figura semicircular de grans dimensions davalla imperceptiblement sobre els caps dels enamorats quan prenen el filtre, un exercici visual que, junt amb la projecció de l’epidermis de la lluna, apel·lava inevitablement a un referent cinematogràfic, el film de Lars von Trier Melancolia, que fa servir al seu torn la música de Tristan und Isolde com a banda sonora. Joc interessant que es pot entendre com la inexorabilitat i crueltat de la natura, davant la qual la voluntat no pot fer res (ai l’ombra de Schopenhauer!), talment com els enamorats viuen el seu amor a causa del filtre pres involuntàriament. Recordem que Brangäne canvia el filtre de la mort pel filtre de l’amor, un canvi que, tanmateix, té les mateixes conseqüències; des d’un punt de vista metafísic, els amants només poden viure en plenitud el seu amor en la mort. El joc visual del primer acte té un efectisme convincent al segon acte, com a pantalla de projecció d’elements de la natura que envolten els amants, tot desplegant-se de forma salvatge, com salvatge és el desig dels enamorats. Al tercer acte, l’esfera es situa com a llosa d’un Tristan moribund, amb una entrada per la qual arriba Isolde, talment un ésser vingut d’un altre univers. El referent cinèfil inevitable, sumat a un ús de les llums molt acurat, no poden evitar evocar un ambient galàctic que no està tan lluny als nostres dies d’una percepció d’aquest amor postromàntic com a propi d’una altra galàxia.
No es perdin aquest títol, pot ser el millor de la temporada del Gran Teatre del Liceu i tenen l’oportunitat de gaudir-ne fins al 15 de desembre.
