Encounters
Joaquín Riquelme, viola
Enrique Bagaría, piano
Obres de Brahms, Hindemith, Schumann i Enescu
Eudora Records, 2021
Fa uns anys hauria semblat una utopia poder enregistrar un programa del gran repertori amb dos músics del país, per a una discogràfica espanyola, i oferir-hi un producte de tanta qualitat interpretativa com ben enregistrat.
Joaquín Riquelme és membre titular de l’Orquestra Filharmònica de Berlín d’ençà de l’any 2010. Toca una viola Domenico Busan “ex-Giuranna” del 1780, cedida per la fundació Freunde der Berliner Philharmoniker, de so voluptuós. I Enrique Bagaría és un dels pianistes catalans més prolífics de l’actualitat, potser no prou valorat encara a casa nostra, però posseïdor d’un temperament, una tècnica i una musicalitat excelses. De fet, és l’únic guanyador català del Concurs Maria Canals d’ençà que Miquel Farré en resultà vencedor fa quaranta anys.
La trobada d’aquests dos intèrprets –Encounter, es titula el disc– ja va tenir una prèvia als concerts i a la gravació posterior dels Quartets brahmsians per a aquesta mateixa discogràfica l’any 2017 al costat de Josep Colomé i David Apellániz. Ara com a duo ens presenten un programa format per algunes de les grans obres i el resultat és sorprenent.
Obre el disc la primera de les Sonates op. 120 de Brahms, que van cloure el seu corpus cambrístic. Es tracta d’una obra imbuïda d’un to malenconiós, un encant melòdic i una passió evidents. Riquelme hi exhibeix un bell so d’àmplia capacitat pel matís al costat d’un Bagaría brillant, precís i atent, que sap emfatitzar la somniadora escriptura del compositor d’Hamburg. Un “Allegro appassionato” tan agitat com ple de força clou en un interessant diàleg entre ambdós músics un clima de confidència. Un reflexiu “Andante un poco adagio” molt melòdic i meditatiu, declamat amb serenor, però que manté moments d’intensitat i profunditat esdevé el centre neuràlgic d’una interpretació a l’alçada de les referencials. L’“Allegretto grazioso”, tan proper a un intermezzo, dona pas a un “Vivace” lluminós, que a manera de rondó tanca l’obra. Podem afirmar que hi escoltarem una interpretació purament brahmsiana que inclou tots els ingredients necessaris: passió, nostàlgia, intimitat i calidesa sonora.
No hi podia faltar un compositor tan important per al repertori de viola com Paul Hindemith. La seva Sonata, op. 11 núm. 4 obté una lectura brillant en un Riquelme que ofereix un lirisme d’àmbit gairebé brahmsià i una calidesa gens renyida amb el virtuosisme i força amb què tanca les variacions i obre el “Finale” al costat d’un versàtil i virtuós Bagaría.
Un pianista que imbuït de passió i musicalitat embolcalla el voluptuós so de la viola amb gran varietat de colors seduint-nos amb un Adagio i allegro, op. 70 schumannià ple de diàleg, sensibilitat i força. Tanca el disc la Concertstück de George Enescu, on Riquelme subratlla l’expressivitat de l’obra fent un exercici de virtuosisme sense excessos –quin gran control de la mà esquerra i dels cops d’arc–, fent aflorar tant les possibilitats cantabiles, sonores –amb un timbre fosc, dens i carnós– i exhibint totes les possibilitats de la viola.
La meva recomanació més entusiasta per un disc que dona valor i reforça la posició dels nostres músics.
