A noise of creation. Tropos Ensemble. Luca Chiantore i David Ortolà, piano.
Columna Música, 2014
Segons la semiòtica musical (i particularment segons la visió de Robert Hatten), un trop és una figura o un recurs que, a partir de la superposició de tòpics contradictoris, obre el significat musical cap a un terreny equívoc. Hatten posa com a exemple prototípic d’aquesta figura el “Finale” de la Sonata opus 101 de Beethoven, en què en un mateix fragment apareixen tres tòpics superposats: un motiu de fanfara (que implica un caràcter victoriós i heroic), un motiu en “estil après” (el learned style, que vindria a ser un recurs d’autoritas) i una musette (que té un caràcter absolutament pastoral). Aquesta superposició d’elements contradictoris clarament denotats acaba produint –sempre segons el semiòleg americà– un significat plurívoc, difícilment catalogable.
Per què encetem aquesta ressenya parlant de semiòtica musical i de què és un trop? Doncs perquè els pianistes David Ortolà i Luca Chiantore han creat el Tropos Ensemble. I perquè la proposta que fan amb el seu primer CD, A noise of creation, fa del tot honor al seu nom, en ser difícilment catalogable i tenir una “plurivergència” de veus innegable i aparentment contradictòria. Tot i que els agraïments del CD permeten intuir alguns dels referents que tenen en ment (com ara Uri Caine o Francesco Tristano), el cert és que la carta de presentació del Tropos Ensemble depassa les propostes en què es podria emmirallar i apareix al mercat com una bèstia fantàstica, mig peix mig carn entre allò que habitualment entenem per música clàssica, contemporània, jazz i improvisació lliure, talment fos un centaure, una harpia o una esfinx. O més aviat una sirena, perquè aquest CD captiva amb la mixtura que fa (vet aquí el trop!) basculant entre allò encisador i allò terrible, entre allò bell i allò esgarrifós i entre allò plàcid i allò atabalador.
Si un trop és una suma oberta a l’infinit de la semiosi, aquest CD és –en gran mesura– un infinit: una obra que acaba aquí però que podria no haver-hi acabat i continuar in aeternum. Al llarg dels seus 64 minuts, aquest àlbum es configura com (i com més que) una glossa del D’un cahier d’esquisses de Debussy, d’algunes anotacions de Beethoven i dels Quadres de Mussorgski, en què les sonoritats originals apareixen com a veritables revelacions sonores (com una alétheia heideggeriana?) enmig d’un magma sempre canviant. Un magma que Ortolà i Chiantore –amb una magnífica, potent i irreprotxable realització pianística– dirigeixen amb saviesa entre els territoris més diversos de la música dels segles XX i XXI. Josep Barcons Palau
