TURANDOT de Giacomo Puccini. Iréne Theorin. Jae-Hyoung Kim. Yolanda Auyanet. Andrea Mastroni. Joan Martín-Royo. Vicenç Esteve. Juan Antonio Sanabria. Raúl Giménez. Gerardo Bullón. Orquestra i cor titulars del Teatro Real de Madrid. Dir. musical: Nicola Luisotti. Dir. escènica: Robert Wilson. Nova producció del Teatro Real en coproducció amb la Canadian Opera Company de Toronto, Teatre Nacional de Lituània i Houston Grand Opera. TEATRO REAL (MADRID). 27 DE DESEMBRE DE 2018.
Robert Wilson ha forjat un estil propi, un segell tan personal com fàcilment recognoscible. Sigui l’òpera que sigui, roman fidel a una concepció escènica cada vegada més depurada, neta en les seves formes i clara, capaç de mostrar la càrrega simbòlica, les essències dramàtiques i la força expressiva d’una òpera amb un sofisticat ús de les llums, el color i la gestualitat dels personatges. Així ho fa en la seva innovadora posada en escena de Turandot amb la qual el Teatro Real de Madrid va acomiadar el 2018 i s’apuntà un gran èxit.
No hi ha ni rastre d’aquesta vella ambientació realista que sol convertir l’última i inacabada partitura de Giacomo Puccini en un basar oriental, bé sigui de luxe, amb malbaratament de mitjans, en la línia de Franco Zeffirelli, o baixant al nivell d’un “tot a cent”. Wilson, com calia esperar, explora els símbols d’una òpera i d’uns personatges que estan fora de les opcions realistes perquè tot en la música convida a explorar els enigmes, les pors i els anhels de l’ésser humà.
Puccini il·lumina aquests misteris al fossat i a la partitura Wilson troba la llum per crear un espectacle bell, elegant i sofisticat que mostra aquesta riquesa pucciniana amb detalls i efectes màgics, com l’aparició majestuosa de Turandot en una plataforma que sembla surar en l’aire entre llums de neó vermells.
L’ús de la llum, amb línies de neó blanques i pures, enquadren un escenari net, sense sobrecàrregues, amb traços del millor Wilson en l’estatisme i el vestuari dels personatges essencials i el moviment obsessiu d’alguns personatges, fet que resulta carregós en el cas dels tres ministres, que no cessen de moure’s i fer saltirons fins a l’exasperació.
Nicola Luisotti obté un bon rendiment de l’orquestra del Teatro Real, d’una sonoritat potser massa seca i agressiva en les escenes de masses. Segur en la concertació, va perfilar l’inspirat melodisme puccinià sense sucre afegit. A un nivell superior, el cor del coliseu líric madrileny, dirigit per Andrés Máspero, va brindar moments memorables tant per la qualitat i joventut de les veus com per l’energia i ductilitat en els matisos.
La soprano sueca Iréne Theorin és una Turandot de mitjans potents i aguts precisos, en la línia de les grans sopranos nòrdiques, que impressiona més en la rotunditat dels seus accents dramàtics que en les frases més líriques. El tenor coreà Jae-Hyoung Kim va mostrar aplom, temperament i aguts sòlids en un Calaf francament notable. Magnífica, per emoció i delicadesa, la soprano canària Yolanda Auyanet en una interpretació de Liù commovedora sense sensibleries, i molt ben cantat, amb nobles accents, el Timur del baix italià Andrea Mastroni.
Cal destacar l’especial encert de Joan Martín-Royo en el paper de Ping, en perfecta sintonia amb els molt ben cantats Pang i Pong de Vicenç Esteve i Juan Antonio Sanabria. Gerardo Bullón com a sonor mandarí i el luxe de Raúl Giménez com a emperador van completar el notable repartiment.
Imatge destacada: Iréne Theorin com a Turandot. © Javier del Real-Teatro Real
