Nits Modernistes a Món Sant Benet. Quartet Zemlinsky. Obres de Toldrà i Dvořák. Monestir de Sant Benet de Bages, 2 d’agost de 2012.
Per Xavier Chavarria.
Parlem sovint de la peremptòria reinvenció del format de concert clàssic, de la necessitat de renovar la manera de presentar (no pas de tocar) la música clàssica en concert i de donar-hi un atractiu afegit que permeti foragitar-ne l’alè elitista i ensopit i acostar-la a un públic més ampli fent-la més llaminera però sense alterar-ne l’essència. Aquesta, sens dubte, serà una via de supervivència per a molts cicles i festivals en una època de vaques magres com la que vivim, i de terrible sagnia cultural com la que ens espera. Molts ja s’han posat les piles i endegar cicles com el que proposa la Fundació CatalunyaCaixa a Món Sant Benet per segon any consecutiu és senzillament heroic: és el triomf de la imaginació al servei de la cultura.
Les Nits Modernistes s’estenen durant tot el mes d’agost, de l’1 al 30, i proposen concerts de cambra de molta qualitat, amb intèrprets autòctons i estrangers, a l’idíl·lic recinte del monestir de Sant Benet de Bages. L’element distintiu, però, és que el concert es combina, en la mateixa vetllada, amb la visita prèvia als espais del monestir (adequats al gust modernista de la família de Ramon Casas, que el va adquirir l’any 1907 i el va convertir en residència d’estiu), i amb el posterior àpat gastronòmic d’alta cuina al jardí del recinte, elaborat per la Fundació Alícia (resident també al complex de Món Sant Benet), que recrea els cèlebres ambigús (ara en diem bufets) que se celebraven a la Barcelona modernista, i que busca punts de contacte amb el repertori interpretat al concert. Certament, la proposta requereix un esforç econòmic suplementari al que és habitual (no gens lluny, però, d’algunes bravates musicals que es fan a la costa aquests mateixos dies), però realment s’ho val i la satisfacció és completa: aquesta combinació d’entorn paisatgístic, complex arquitectònic (romànic i modernista), música de qualitat i alta gastronomia resulta francament deliciosa, per l’intimisme, l’exquisidesa, l’exclusivitat fins i tot, i explicita millor que mai l’essència del terme cultura. Una cultura brutalment maltractada (ara més que mai) que subsisteix i es regenera gràcies a la imaginació, al rigor i a la qualitat, elements fonamentals d’aquesta iniciativa.
La primera proposta concertística del cicle la va protagonitzar el Quartet Zemlinsky, una formació txeca de llarga trajectòria i amb un prestigi consolidat, que manté un alt estàndard interpretatiu, com ho demostren un Diapason d’Or per l’enregistrament dels Quartets de Dvořák o el primer premi del Concurs Internacional de Bordeus del 2010. El concert, d’uns cinquanta minuts de durada i sense mitja part, va incloure dues obres exquisides i amb un parentiu sorprenent: el quartet Vistes al mar d’Eduard Toldrà i el Quartet núm. 12 en Fa major, conegut com el Quartet Americà d’Antonín Dvořák. I més enllà de la remarcable interpretació que de totes dues obres va fer el Quartet Zemlinsky, frapa la lectura heterodoxa, quasi iconoclàstica, de l’obra mestra de Toldrà: l’estendard del noucentisme musical, l’apoteosi sonora de la mediterraneïtat inspirada en les poesies de Maragall, va sonar escandalosament “centreeuropea”. Correctíssima tècnicament, ben equilibrada de so i d’afinació polida, però amb un regust ombrívol, espès, mancada de claror, de llum, de caloreta i d’oratge marí, de perfum de llessamí o de figuera, de sentor de farigola o de ginesta… És aquell intangible sonor tan ardu d’expressar que l’allunya d’un imaginari estètic nostrat, potser (admetem-ho) excessivament acomodat… Senzillament, Toldrà va sonar… a Dvořák! Certament, els punts de contacte entre les dues obres són molt evidents (com a exemple inequívoc, la melodia inicial de l’“Allegro con brio” de Toldrà, que és clavada a la del “Molto vivace” del quartet de Dvořák; però també el seu teixit polifònic i tímbric, que és idèntic en molts passatges al de Dvořák). No hi ha cap dubte que el vilanoví coneixia la música de Dvořák, i el seu Quartet americà, tot i ser només vint-i-vuit anys anterior a Vistes al mar, va ser-li una revelació inspiradora; però el Quartet Zemlinsky sembla haver inoculat a la música de Toldrà l’esperit eslau del compositor bohemi, i el resultat sonor és poc transparent, emboirat i dens, fins i tot un pèl atropellat en l’últim moviment (i tenint en compte que al setembre en faran l’enregistrament discogràfic, caldrà tenir-ho present). Tanmateix, cal veure-ho com un enriquiment, no ja de l’obra en si mateixa, sinó de la visió que en tenim: és així com els experimentats membres del Quartet Zemlinsky senten aquesta música, és així com la veuen i la viuen; i amb aquesta lectura l’engrandeixen i la magnifiquen. Perquè precisament són les obres de gran categoria les més permeables, les que permeten aquesta riquesa de visions i de lectures.
Aquest aire eslau va resultar ideal per al Quartet americà de Dvořák que va sonar a continuació, de línies ferrenyes però clares, contrapunt ben travat, so empastat i musculós però brillant i efervescent, impecable tècnicament i ple d’energia. El mateix caràcter que van imprimir a la propina musical que va cloure el recital, la juganera “Dansa dels comediants” de La núvia venuda de B. Smetana, i que donava pas a un àpat exquisit, amb plats creats a la mateixa època en què es van compondre totes aquestes obres. Una iniciativa magnífica.
