150È ANIVERSARI DEL NAIXEMENT D’AMADEU VIVES. Josep Bros, tenor. Isabella Gaudí, soprano. Cor de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, director. Selecció de romances, duets i concertants d’obres d’Amadeu Vives. TEATRE LA FARÀNDULA (SABADELL). 26 DE NOVEMBRE DE 2021.
La sarsuela, a Catalunya, és inexistent més enllà d’entitats amateurs, recitals i incursions esporàdiques d’algunes companyies pseudoprofessionals que s’atreveixen amb muntatges tan empàtics com –sovint– deficitaris. En aquest sentit, l’excepció l’ha marcat durant la darrera dècada l’aposta de Xavier Albertí al Teatre Nacional de Catalunya amb espectacles que han permès recuperar patrimoni català, a diferència del desinterès del Liceu, que des del 1988 només ha programat el gènere en tres ocasions –i les tres amb el mateix títol: Doña Francisquita d’Amadeu Vives. En aquest context anèmic, la Fundació Òpera a Catalunya i la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana han programat un homenatge en memòria dels 150 anys del naixement d’aquest compositor –podria sumar-s’hi tímidament el cicle La Fàbrica de Lied, que en alguns recitals d’aquesta tardor ha programat algunes de les cançons de Vives. I ho han fet amb un clàssic recital de hits, sense decebre un públic també delerós de bones propostes de sarsuela. Per això, i per haver estat cofundador de l’Orfeó Català, la proposta també es va poder escoltar dilluns al Palau de la Música dins el cicle Tardes al Palau.
Com a segon reclam, el concert convocava el tenor català Josep Bros, que també celebrava els 30 anys des del seu debut a la temporada de l’AAOS. Tres dècades després Bros és una de les veus espanyoles amb més recorregut nacional i internacional. La seva visita és, doncs, un agraïment cap a un dels teatres que li van donar les primeres oportunitats. I la veu, de timbre més clar al registre agut, que manté en bona forma, va mostrar un centre més enfosquit i no sempre rodó però amb un fraseig ben delineat, sense escatimar un fraseig d’amplitud demostrant bon fiato i la capacitat per potenciar el lirisme. De dicció entenedora, Bros va matisar i regalar-se amb una volata conclusiva a l’endecha “Tus ojos me miraron” de La villana i amb vehemència al final de la romança “Por el humo se sabe donde está el fuego” de Doña Francisquita. A més, va incloure la desconeguda “Cançó de Severí”, que segueix el model de balada en què un personatge explica una història-conte, procedent de l’òpera Euda d’Uriach, la segona òpera de Vives, títol del qual també es va escoltar la “Dansa de les bruixes” de l’acte segon, una peça que només assoleix un cert aire exòtic i macabre a la coda. Aquest número coreogràfic presenta diverses vegades un tema musical (una de les quals amb violí solista, la darrera a l’orquestra), però sempre amb dinàmiques contingudes, elegància i dotada d’una fisonomia cambrística on les fustes i la corda tenen el protagonisme.
Xavier Puig la va tractar amb especial cura al capdavant d’una Orquestra Simfònica del Vallès que va sonar enèrgica al “Fandango” de Doña Francisquita –amb Belén Cabanes com a solista amb les castanyoles– i opulenta en l’època d’ascendència wagneriana amb què arrenca el preludi de l’acte II de Maruxa. Un director, per cert, que també és un hàbil escrutador i coneixedor del repertori català, amb un enorme bagatge al món coral, com va demostrar al capdavant d’un dels moviments de la suite Follies i paisatges, “A la plaça hi ha ballades”. Es tracta d’una peça amb un tractament de les veus variat i ric en el perfil melòdic, que denota una ambició que l’atansa a un poema simfònic. El cor de l’AAOS i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana van cantar amb mascareta assolint un rendiment de conjunt notable des de l’exultant i homofònic “Canto de la juventud” al valsejat i deliqüescent “Coro de románticos” de Doña Francisquita, passant a la nostàlgia cerimonial de L’emigrant. L’excepció va raure en l’afinació perfectible de la corda masculina aguda al cor de Bohemios.
Per la seva part, la soprano lírica lleugera Isabella Gaudí va ser solvent en tot el registre, amb agut esmaltat i només puntualment coberta per l’orquestra quan encetava frase amb dinàmiques contingudes. Prudent en passatges delicats, va dotar d’intensitat expressiva la romança de Cosette “La nina de ojos azules” de Bohemios i va defensar-se amb comoditat a la coloratura ornitològica d’“En un país de fábula” de Doña Francisquita i als picats –gens complicats ni especialment aguts– de la “Canción del arlequín” de La Generala, mancada, però, de la sornegueria i del joc escènic del doble sentit, aquesta última. I també amb uns innecessaris canvis de vestuari per donar aire de gala, en un recurs arcaic i que, per cert, algú també considerava sexista.
En resum, un bon concert que, sembla, serà un dels pocs homenatges a Catalunya a qui va ser una icona al seu temps i que, el 2021, vergonyosament, encara no compta amb edicions crítiques de la majoria de les seves obres escèniques, ni enregistraments complets del seu catàleg, ni amb una monografia exhaustiva i acadèmica sobre la seva obra, la seva rellevància en l’àmbit cultural i públic del seu moment. Com Morera, és un altre dels grans compositors catalans oblidats, una bona part de les obres dels quals espera una mínima exhumació. Caldrà veure si la troballa recent de les partitures de la seva primera òpera, Artús, tindrà alguna incidència real en el panorama musical de les properes temporades més enllà de la previsible i la –segurament– més tardana que propera edició crítica.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
