TEMPORADA OBC. El Senyor dels Anells: La Fraternitat de l’Anell. Música de Howard Shore. Pel·lícula de Peter Jackson basada en la novel·la homònima de J. R. R. Tolkien. Cor Infantil de l’Orfeó Català (Glòria Coma, directora). Cor Jove de l’Orfeó Català i Cor Jove dels Països Catalans (Esteve Nabona, director).Clara Sanabras, soprano. Shih-Hung Young, director. L’AUDITORI. 10 DE GENER DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Per als qui hem crescut amb els llibres de J. R. R. Tolkien, l’experiència de dissabte passat va ser un somni fet realitat, gairebé el tancament del cercle d’una experiència rodona –com l’anell–, que tenia lloc a l’Auditori de Barcelona.
Créixer amb els llibres de J. R. R. Tolkien és créixer en el desenvolupament de la imaginació, en la creació d’un món fantasiós i històric que el lector pot assaborir i imaginar al detall gràcies a la incansable prosa del britànic Tolkien nascut a Sud-àfrica, i que va viure des de les trinxeres la Gran Guerra. Tolkien crea una civilització paral·lela: una història que esdevé llegenda i s’acaba convertint en mite (tal com informa el pròleg de la primera pel·lícula d’El senyor dels anells), en què l’existència d’éssers diferents, llengües originals, forces tel·lúriques i, per sobre de tot, el bé i el mal condicionats pel Poder, fan d’aquesta història un viatge fascinant, amb un rerefons iniciàtic i educatiu, tant atraient per al públic juvenil com per al públic adult.
L’arribada de les pel·lícules de Peter Jackson va encimbellar encara més el prestigi literari de Tolkien, a qui se li va negar el Premi Nobel de literatura l’any 1961 per tenir una prosa massa “simple”, i molts dels presents dissabte passat a L’Auditori –tant al pati de butaques com a l’escenari– han crescut directament amb aquest referent audiovisual. Per a qui havia llegit primer els llibres, abans de veure les pel·lícules –pràctica absolutament recomanable–, les pel·lícules de Jackson van desvetllar una comunió imaginària gairebé perfecta amb l’imaginari individual. Com si Tolkien hagués aconseguit, amb la seva primmirada descripció de la Terra Mitjana, posar per escrit l’ADN imaginari occidental. Personatges com Gòl·lum, l’Ull de Sauron o els elfs són pràcticament equivalents en la descripció feta per Tolkien –o més suggerida– i la plasmació visual de les pel·lícules de Jackson. Un pas més, el del cinema, per apropar-se al mite de l’anell únic i al senyor dels anells, Sauron, senyor maligne que busca recuperar el poder absolut a través de la recuperació d’aquest anell que domina la voluntat de tothom. Una voluntat que només una ànima pura pot superar –tot i que amb molt d’esforç– per doblegar el poder del mal. Aquesta ànima pura només podia sorgir de l’absència d’ambició de poder i de la valentia, que és el que posseeix Frodo, el petit hobbit de la Comarca, la regió més petita i tranquil·la de la Terra Mitjana. Molts paral·lelismes amb una altra història que té com a protagonista un anell màgic i poderós… el de L’anell del nibelung que només un heroi pur pot recuperar, malgrat que el desenllaç sigui ben diferent… o no.
Quan un llegeix els llibres, o visiona la pel·lícula, no pot evitar pensar en els referents en què Tolkien es va basar, i que naturalment ens porten a la mitologia germànica, nòrdica i grega, les bases de la tradició occidental que després alguns dels millors compositors de la història, com Richard Wagner, van desenvolupar en l’àmbit musical. Howard Shore demostra, amb la música creada per a la banda sonora de les tres parts d’El senyor dels anells, conèixer a la perfecció els referents musicals, i així no és estrany escoltar en la seva música els referents més monumentals de Wagner en els fragments més èpics de la banda sonora i la frescor dels aires celtes en la música que defineix la Comarca i la vida dels hobbits, així com un ús de la música més new age en el món oníric i eteri que envolta els elfs. No només ressona Wagner en la música de Shore, sinó algun altre dels grans músics del segle XX, com ara Prokófiev –el món malèfic de Sauron té molt dels aires èpics de la música russa soviètica–, en un ús absolutament magistral dels temes –leitmotiv wagnerians– que Shore demostra saber desenvolupar a la perfecció. Al capdavall, seves són les músiques d’alguns títols referencials del cinema, com L’aviador, Gangs of New York, El silenci dels anyells, Filadèlfia, etc.
Escoltar aquesta música en directe juntament amb la projecció de la pel·lícula en versió original –gran encert– fila encara més prim a l’hora d’aconseguir una conjunció màxima de tots els elements audiovisuals que contribueixen a fer d’aquesta una experiència estètica pròpia del segle XXI. Quin hauria estat el pas següent? La projecció en 3D? Llàstima que aquest format sorgís tot just després de l’estrena d’aquestes pel·lícules.
En qualsevol cas, l’experiència va ser meravellosa, difícil d’expressar en paraules, amb l’aclaparadora quantitat d’estímuls que hom rebia. I ho va ser en gran part gràcies a una interpretació excel·lent a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya –responsable d’aquesta programació– i a una interpretació insuperable a càrrec del Cor Jove de l’Orfeó Català, el Cor Jove dels Països Catalans i el Cor Infantil de l’Orfeó Català, magníficament preparats pels seus directors respectius, Esteve Nabona i Glòria Coma, en una tasca ingent, sobretot la dels cors joves, per la quantitat d’intervencions que hi havia al llarg de les més de tres hores de llargmetratge. De ben segur aquesta experiència devia influir en l’ànim dels cantants, molts d’ells joves que van veure marcada la seva infància per aquestes pel·lícules, i que van posar tota l’energia, joventut i frescor vocal en una intervenció magnífica, que en més d’una ocasió feia posar la pell de gallina. Liderats tots per l’experimentat Shih-Hung Young, que ha dirigit aquesta proposta en múltiples ocasions, l’espectacle audiovisual va gaudir d’una precisió metronòmica, que només va entelar durant uns segons la desaparició acústica dels diàlegs. Coses del directe. En qualsevol cas, cal destacar el bon equilibri acústic entre orquestra, cor i diàlegs, si bé es va prioritzar la bona escolta de la música en directe. D’això es tractava. Clara Sanabras, soprano i cantant folk polifacètica, va estar més còmoda en les interpretacions més folks que no pas en les més líriques, si bé les seves intervencions van ser d’un nivell molt notable, igual que les de la veu blanca d’Alba Valdivieso, membre del Cor Infantil.
Propostes com aquesta, que ha voltat per mig món fins ara, segurament no ajuden a fer calaix a l’OBC, atès l’alt cost que deuen suposar els drets de la pel·lícula, però sí que apleguen un públic divers i d’edat mitjana molt inferior a l’habitual que són potencials oients del present i futur de l’OBC. Combinar aquestes propostes en una orquestra de titularitat pública és positiu fins i tot també per als mateixos membres de l’orquestra, per la varietat i repte que suposa la necessitat de seguir un guió, una projecció i un metrònom exactes. Ara només cal que els vasos comunicants entre aquest tipus de proposta i les més habituals siguin amples i fluids.
