RECITAL 25 ANYS. Josep Bros, tenor. Marco Evangelisti, piano. Obres de Tosti, Donizetti, Gastaldon, Verdi, Denza, Cilea, Toldrà, Soutullo i Vert, Guerrero i Sorozábal. LICEU. 26 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
Un artista no es fa en una nit, ni vint-i-cinc anys es fan només un dia. Josep Bros celebrava diumenge passat el vint-i-cinquè aniversari del seu debut al Gran Teatre del Liceu i tot i no estar en les millors condicions vocals degut a una traqueïtis aguda, el tenor català va demostrar diverses coses que corresponen només a la categoria de l’artista. En primer lloc, la humilitat i l’honestedat. Honestedat de reconèixer les seves limitacions, i humilitat de, malgrat la indefensió que una situació així suposa, ser capaç d’oferir tot allò que en aquells moments podia donar: en gran part, la seva estima cap al teatre i el públic que l’ha vist néixer i créixer com a artista. En segon lloc, el tenor va demostrar la seva professionalitat en ser capaç de fer música i transformar les limitacions en virtuts traient del coneixement tècnic de la veu la possibilitat d’emocionar en les seves interpretacions, amb moments àlgids com “Occhi di fata” de Luigi Denza, “È la solita storia del pastore” de L’Arlesiana de Cilea, “Bella enamorada” d’El último romántico de Soutullo i Vert i Canticel de Toldrà. Aquí va substituir el cant obert per una veu de cap en què la irritació vocal que patia no es feia present, tot deixant pas a la seva generosa capacitat expressiva. El pianista Marco Evangelisti va ser cabdal per acompanyar el tenor en els passatges més compromesos, amb la seva professionalitat, però sobretot amb la seva companyonia. Per acabar, la situació excepcional viscuda va permetre prendre la temperatura al nombrós públic assistent, que va agombolar el tenor des de bon inici, i que palesà el seu afecte i posada en valor de l’artista que ha regalat tantes nits de glòria al Liceu, tot posant de manifest que un artista no es fa en una nit, ni una carrera es fa en un concert.
Josep Bros, que va debutar un 9 de novembre de 1992 tot substituint al darrer instant un malalt Fernando de la Mora en el difícil rol coprotagonista d’Anna Bolena de Donizetti, i amb una aleshores ja consagrada Edita Gruberova debutant en el rol, ha viscut nits memorables al Gran Teatre del Liceu en òperes tan diverses com La flauta màgica, L’elisir d’amore, Roberto Devereux, I puritani, La favorite, La bohème, Werther, Simon Boccanegra… escollint sempre el camí difícil, el del bel canto pur, de gran exigència per al tenor. Per això el Gran Teatre del Liceu va voler agrair de manera simbòlica tot allò que el tenor ha donat tan generosament al Liceu, incloent-hi els moments més difícils del Teatre, com el tràngol de l’incendi, les temporades a l’exili i les substitucions a darrera hora fins i tot en òperes que encara no havia interpretat mai en escena –com en el cas del Simon Boccanegra de fa dues temporades. El tenor va rebre de mans del president del Patronat del Gran Teatre del Liceu, Salvador Alemany, la insígnia del Gran Teatre del Liceu, la “L” en forma de fermall d’or, envoltat d’un nombrós gruix de persones, amics, afeccionats, família i seguidors que es reunien al Saló dels Miralls després del recital. Una trobada en família al voltant d’un cantant, Josep Bros, que tal com deia la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann en les notes de presentació del recital, ja és “un més de la família”. Per tot això, Josep, i perquè una carrera no es fa en un dia, per molts anys més!
