FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DE BARCELONA. Benjamin Alard, clavicèmbal. Bach: Preludi després de l’Hortus Musicus de J. A. Reinckein, BWV 965. Sonata en Re menor, BWV 964 (després de la Sonata per a violí sol en La menor). Concerto italià, BWV 971. Concerto després de Marcello, BWV 974. Partita núm. 4, en Re menor, BWV 823. / Bach: Preludi BWV 999. Suite per a llaüt en Mi menor, BWV 996. Adagio en Sol major (després de la Sonata per a violí en Do major, BWV 1002). Fuga a partir d’un tema de Corelli, BWV 578. Obertura a l’estil francès, BWV 831. CLAUSTRE DE LA PARRÒQUIA DE SANTA ANNA DE BARCELONA. 9 D’ABRIL I 10 D’ABRIL DE 2013.
Per Lluís Trullén
Les transcripcions i la segona part del Clavier-Ubüng publicat a Nuremberg l’any 1735 van integrar els dos primers recitals del projecte de Benjamin Alard que té com a propòsit interpretar en cinc anys consecutius al claustre de la Parròquia de Santa Anna la integral per a clavicèmbal de Bach en deu concerts. El Palau de la Música Catalana, organitzador dels concerts, ha apostat per un dels grans mestres del clavicèmbal, hereu de Gustav Leonhardt i que des de l’any 2005 és organista titular del gran orgue Auberrin de l’església Saint-Louis-en-l’Île de París.
Amb un clavicèmbal francoflamenc construït per Marc Ducornet a París l’any 1992, Alard dedicava els dos primers recitals a les transcripcions de Bach d’obres pròpies i d’autors italians (com és el cas del celebèrrim Concert per a oboè de Marcello) en el qual concert figuraven partitures monumentals com la Partita núm. 4, la fastuosa Obertura a l’estil francès o el “vivaldià” Concerto italià. Alard és un clavicembalista extraordinari, un músic que interpreta amb un aprofundiment absolut l’obra que té entre mans i que cerca el rigor, la delicadesa i la claredat de sonoritat. La mateixa escriptura de Bach, amb aquell discurs que avança de manera constant natural i que es caracteritza per una escriptura d’una regularitat majestuosa allunyada de turbulències i que bandeja tot allò que no sigui transcendent, requereix una concentració i unes aptituds especials per oferir-lo en tota la seva plenitud.
Situat en un dels angles del claustre, Alard ens mostrava com s’ha de recrear una obra amb solidesa, essent conseqüent amb l’estètica pròpia de cada composició, i com aquest treball previ ha de fluir de manera natural, com si es tractés d’una improvisació. Alard va interpretar de memòria les obres més denses i complexes del recital, com l’Obertura a l’estil francès o la Partita núm. 4, i la seva mirada mai no s’apartava del teclat, el seu cos no oferia ni un sol moviment gratuït i la gestualitat de les mans sempre anava enfocada a cercar el millor per a la interpretació. I aquests aspectes externs tenien conseqüència directa en l’èxit de les interpretacions. Alard eludeix tot el que sigui intranscendent: la concentració màxima ha de recaure en la música que emana de l’instrument i el treball previ d’un detallisme escrupolós no ha de deixar que l’atzar pugui intervenir ni en un ornament, ni en cap aspecte tècnic o musical. Va ser brillantíssim en l’Obertura a l’estil francès; la música va fluir amb naturalitat en el Concert italià; prodigiosa la seva versió de la Partita núm. 4, i sublim en el delicat Preludi de l’Hortus Musicus amb què obria els recitals.
Alard, que va cloure el segon recital interpretant Le Petit Rien de François Couperin, va mostrar-nos una de les interpretacions més aprofundides i ben construïdes de les obres interpretades. El seu nivell de claredat de les idees musicals, de realitzacions de dinàmiques, d’elecció dels tempi, de solidesa tècnica, semblaven cercar en tot moment aquella sublim espiritualitat que sempre ha de planar en les grans versions de la monumental música de Bach.
