IBERCAMERA. Sergey Khachatryan, violí. Lusine Khachatryan, piano. Obres de Mozart, Prokófiev i Franck. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE MAIG DE 2018.
Per Jaume Comellas
Per pròpia essència, tota creació artística és quelcom poètic. La dimensió poètica és allò que diferencia un fet plebeu, prosaic, rutinari o anònim de quelcom transcendent, original i ric, concepte entès en el sentit de substantiu. A partir d’aquí podem establir que no tota composició musical és creació i també que no tota interpretació musical, encara que sigui damunt d’una autèntica creació, no és obligadament un acte poètic. Tanmateix sí que ho pot ser encara que no sigui d’una obra no creativa; o molt poc creativa.
Aquesta digressió es justifica pel fet que el concert que van oferir els germans Khachatryan al Palau va constituir un bany de creació poètica des del seu ofici. I “creació poètica” aquí suposa la confluència d’un tot de valors nobles perfectament manifestats en el fet interpretació musical; o sigui, elementalment, re-creació a partir de la creació partitura. I, definitivament això comporta la diferenciació entre intèrpret sense més i d’intèrpret poeta.
Deixem de banda el component tècnic, no perquè no sigui important, sinó perquè actualment és dona per descomptat a partir de concertistes amb un cert predicament com és el cas, no cal dir-ho, d’aquests germans armenis. Una altra cosa és l’ús que en facin, com el posin al servei d’un més enllà d’allò literal sense més; de com el dediquin a elevar el seu ofici a l’àmbit de la transcendència. Un element cabdal és la sensibilitat, innata i també alimentada per factors com exigència, responsabilitat i un alter sentit que es té o no és té –ens trobem en el núvol del misteri–, que van exhibir de forma exacta Sergey i Lusine Khachatryan en la seva actuació.
Hom temia, quan un hom es troba davant d’artistes procedents de països que havien gravitat a l’òrbita soviètica, una tècnica de violí de l’escola russa, o sigui amb tendència a l’expansió, a una certa duresa fins i tot; tanmateix el violí de Sergey és, en línia ben diferent, un violí refinat, delicat –potser fins i tot excessivament en la Sonata KV 454 de Mozart–, d’una elegància acaronadora, mai no invasiva ni ensucrada. Tot sonava natural, respectuós, amb l’amable profunditat de la humilitat respectuosa i serena, de l’esforç no exhibit i de l’autenticitat sense ostentació.
Els tres mons que van abordar –tots servits per composicions autènticament creatives–, diversos en rerefons estètics, van ser atesos amb criteris amatents a llurs respectives poètiques; Mozart va ser Mozart, Prokófiev, Prokófiev, i, finalment, César Franck ens va portar al sisè cel gràcies a la seva excepcional Sonata per a violí i piano, un capolavoro extraordinari que va arrodonir un concert en el qual el petit format no va reduir la grandesa –poètica– del seu contingut.
