LIFE VICTORIA. La veu de Granados. Elena de la Merced, soprano. Carol Garcia, mezzosoprano. David Menéndez, baríton. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres d’Enric Granados. AUDITORI DE LA PEDRERA. 13 DE DESEMBRE DE 2016.
Per Jaume Comellas
La síntesi d’aquest concert es podria reduir a un resultat feliç d’una particular confluència astral de diversos components: presentació d’un CD amb la integral per primera vegada completa de l’obra liederística d’Enric Granados, la bona acollida que li ha dispensat la Fundació Victoria de los Ángeles en el seu fructífer i creatiu cicle LIFE Victoria –ella també va ser una gran intèrpret de Granados–, la presència de l’instigador i ànima de la iniciativa discogràfica, Fernández Aguirre, i la del quartet d’intèrprets protagonista amb el mateix pianista al capdavant.
Com no podia ser altrament, el concert va oferir unes bones dosis d’atractius. Fernández Aguirre va fer una tria intel·ligent de l’opus líric del compositor lleidatà, incloent-hi la totalitat de les onze cançons catalanes, només algunes –poques, especialment Elegia eterna– conegudes. I al marge d’aquesta parcel·la concreta, la darrera descoberta, el lied número 40, curiosament en italià, basat en un poema de Dante. I naturalment, es va gaudir de part del liederisme més conegut i representatiu: seleccions de las Canciones amatorias, de las Canciones españolas i de las Tonadillas en estilo antiguo.
Aquest context de rigor es va rematar amb el fet que cada composició va ser oferta en la tessitura per a la qual va ser escrita originalment, fet que arrodonia la imatge d’autenticitat que va transpirar tot el recital. L’obra liederística de Granados no és homogènia. Entre la dimensió impressionista amb escapades a ressons populars de bona part de les cançons catalanes i el casticisme deliciós de las Canciones españolas, hi ha un pont amb dues ribes molt diferenciades. I alhora l’esmentada darrera trobada Vita nuova i fins i tot Mignon tenen més d’àries veristes que no pas de lieder.
Això va obligar els cantants, en el seu continuum de relleus, a un notable esforç de penetració en els diversos mons apuntats, amb resultats satisfactoris. Encara que ens va sobrar un cert excés retòric en el baríton David Menéndez, mentre que la jove Carol Garcia va confirmar el camí ascendent de la seva trajectòria gràcies a una veu amb cos, notable sensibilitat i dicció perfecta. La classe d’Elena de la Merced li va permetre superar les facultats minvades, car acabava de recuperar-se d’una laringitis.
Esment especial per a Rubén Fernández Aguirre, en la doble condició –en aquest cas s’ha de dir així– de pianista i de director conductor del recital.
