PALAU 100. Staatskapelle Berlin. Dir.: Daniel Barenboim. Obres de Wagner i Elgar. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE JULIOL DE 2015.
Per Lluís Trullén
Si el 7 de juliol de l’any passat Daniel Barenboim i l’Staatskapelle Berlín inauguraven la temporada de Palau 100 amb un programa monogràficament dedicat a Richard Strauss, enguany el gran director nascut a l’Argentina i l’orquestra de la qual és titular des del 1992 han tornat a Barcelona per donar el tret de sortida a una nova edició del cicle amb un programa dedicat a Wagner i Elgar.
Barenboim tornava a Barcelona per oferir una nova classe magistral de direcció al capdavant d’una orquestra amb més de cinc segles d’història com és l’Staatskapelle de Berlín. Amb una direcció elegant, de gest concís però d’una precisió extrema per transmetre als músics a més dels detalls d’equilibri sonor i de tempo, els de la més refinada expressió i radiant lluminositat, Barenboim i la seva orquestra van iniciar el concert amb una versió sublim del preludi de l’acte primer del festival sagrat Parsifal. La màgia d’una música carregada de misteri i sublimitat amb una orquestra excelsa en cadascuna de les seccions trobaven en cada moment l’expressió més precisa, cristal·lina, per cercar la claredat que demanava un Barenboim lliurat a aquesta música. El Palau es va convertir en Bayreuth (teatre on el director ha actuat en nombrosíssimes ocasions) i encara més quan amb la música dels “Encanteris del Divendres Sant” el sentit transcendent assolia una dimensió espiritual molt propera a la mítica versió que va deixar el gran Knappertsbusch. La majestuositat, l’eclosió sonora, la magnitud i grandesa arribaven amb el preludi del primer acte d’Els mestres cantaires de Nuremberg, òpera que Barenboim ja va dirigir a Bayreuth l’any 1998. Però lluny de cercar-hi una versió només enlluernadora, Barenboim i l’orquestra van fer percebre al públic el detall més recòndit enarborant els motius temàtics amb una precisió extrema i per moltes vegades que haguéssim escoltat el caire majestuós, festiu i radiant d’aquesta obra, els matisos i les idees temàtiques brollaven amb tanta claredat en els tutti que ens feien descobrir detalls que en tantes ocasions passen de manera inadvertida. Barenboim coneix tots els secrets de la música de Wagner i l’Staatskapelle s’ha encomanat d’aquesta percepció musical única que en té el seu director.
La segona part estava dedicada a la Simfonia núm. 1 d’Elgar, una de les pàgines orquestrals més brillants del compositor britànic i de la qual Barenboim, tal com va fer amb una versió de referència al capdavant de la London Philharmonic, ens en va deixar al Palau una interpretació exemplar. Una música rica en motius temàtics que fluctua entre els temes inequívocament britànics amb d’altres d’una poètica tardoromàntica basats en una lírica encisadora per crear un quadre de gran magnitud i densitat. Barenboim en va presentar una versió que no deixava espai a l’especulació, en què tots els detalls s’havien d’ajustar per configurar un discurs sense fissures que si bé no posseeix un sentit narratiu definit, sí que assoleix una coherència absoluta gràcies a la profusió de les idees temàtiques i la seva lògica connexió. Música d’una fortalesa brahmsiana, fins i tot propera per la recreació temàtica (no espiritual) al simfonisme brucknerià, que Barenboim dibuixava amb el seu característic gest delicat, quasi imperceptible, però tan i tan significatiu i efectiu. L’orquestra responia amb precisió germànica, amb emotivitat expressiva i amb aquell estoïcisme propi de la flegma britànica que tant s’adiu amb aquesta música, a les indicacions d’un Barenboim una vegada més prodigiós. Bravos i més bravos per a Barenboim i la seva orquestra que avui al vespre tornen al Palau amb un monogràfic Verdi al costat del Cor de Cambra del Palau i l’Orfeó Català.
