FESTIVAL INTERNACIONAL ORGUE DE MONTSERRAT. La transfiguració del Triple Concert de Beethoven. Tempus Trio (Maria Tió, violí, Ricard Rovirosa, piano, Ferran Bardolet, violoncel). Peter Holder, orgue. Obres de Johann Sebastian Bach, Dmitri Xostakóvitx i Ludwig van Beethoven. BASÍLICA DE SANTA MARIA DE MONTSERRAT. 5 D’AGOST DE 2023.
“Eclèctic” no és ben bé l’adjectiu que escau al segon concert de l’onzena edició del Festival Internacional Orgue de Montserrat. Més aviat es podria qualificar de “singular” pel que fa al programa, amb obres de compositors tan allunyats en el temps i, per tant, en l’estil, com Johann Sebastian Bach, Dmitri Xostakóvitx i Ludwig van Beethoven. I també “insòlit” per la interpretació de l’obra central, que era el Triple Concert per a violí, violoncel i piano, op. 56 del darrer autor. La singularitat consistia en el fet que l’orquestra per a la qual es va compondre era substituïda per l’orgue en una transcripció de Peter Holder, organista de l’abadia londinenca de Westminster, que la va interpretar. El públic que omplia la basílica a vessar va dedicar grans aplaudiments als intèrprets i va acabar dempeus.
Bach no pot faltar mai en un concert d’orgue i menys a Montserrat, on el Festival està dedicat a la memòria de l’abat Cassià M. Just, que en va ser un gran intèrpret. Així, el concert va començar amb el Kantor de Leipzig, mitjançant la Fantasia en Sol menor, BWV 572, també coneguda com a “Pièce d’Orgue”, interpretada per Holder. L’obra, composta possiblement durant els primers anys de l’estada de Bach a Weimar, on va arribar el 1708, comença amb un “Allegro” sense pedal i acaba amb un “Lento” amb compassos repetitius i poques variacions que fa pensar en el minimalisme.
Aquest recordatori de la modernitat viatjava bé cap al Trio amb piano núm. 1, en Do menor, op. 8 de Xostakóvitx, una peça que aquest va compondre el 1923 quan tenia disset anys i s’acabava d’enamorar. L’obra és tot un catàleg de contrastos rítmics, canvis sobtats de textura i està amarada de romanticisme. S’endevina que l’autor era jove i havia descobert l’amor. Intèrpret d’aquesta obra va ser el Tempus Trio, format per Maria Tió (violí), Ricard Rovirosa (piano) i Ferran Bardolet (violoncel), una formació en plena carrera ascendent i un recorregut internacional que va superar els esculls de la partitura amb un gran domini tècnic i una entrega total. Malgrat ser en Do menor, l’obra acaba en Do major i aquest canvi de tonalitat la lligava amb el plat fort, el Triple Concert de Beethoven, que també és en Do major.
Beethoven va compondre aquesta obra després d’acabar la Tercera Simfonia, “Heroica” fent un pas enrere cap a un estil més conservador i amb una estructura ben atípica, perquè un trio solista amb piano era una raresa en aquell moment i, de fet, a l’època del compositor no es va arribar a imposar mai. Als nostres temps sí que ha funcionat amb grans formacions i bons solistes. Tanmateix, el que es va sentir a Montserrat va ser una transcripció per a orgue de la part orquestral amb el seu autor, Holder, a la consola i el Tempus Trio com a solistes. Segons el que va explicar Rovirosa, era la primera vegada que s’escoltava aquesta versió a Catalunya i possiblement també a Espanya.
La transcripció permetia a l’organista utilitzar totes les possibilitats de l’orgue Blancafort, però l’audició suscitava una certa perplexitat. L’orgue és un instrument complet, amb totes les possibilitats d’una orquestra, però no és ben bé el mateix, la seva sonoritat és ben diferent i a vegades costava trobar-hi Beethoven tot i l’habilitat i tècnica indiscutible de l’intèrpret. Les parts en què l’orgue adaptava l’acompanyament de la secció de corda de l’orquestra eren ben entenedores. No ho eren tant les dels metalls.
On Beethoven sonava a totes les notes era a les parts solistes molt exigents del trio. Compenetració entre ells, tècnica i un gaudi notori van ser les eines per poder oferir moments de gran bellesa, com l’inici del segon moviment, “Largo”, en què el violoncel de Bardolet era commovedor.
Tot i la raresa d’escoltar aquesta obra orquestral en una transcripció per a orgue, un bon amic em feia notar que abans molta gent que no tenia accés a escoltar una orquestra coneixia la música de Beethoven, o la d’altres compositors, gràcies a les adaptacions o reduccions que feien alguns organistes espavilats. Els temps han canviat, però d’acord amb la reacció entusiasta del públic de Montserrat, la singularitat de la transcripció de Holder va ser molt ben rebuda.
Imatge destacada: (c) Pere Grima.
