UN BALLO IN MASCHERA de Giuseppe Verdi. Saioa Hernández, Arturo Chacón-Cruz, Ernesto Petti, Okka von der Damerau, Sara Blanch. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Jacopo Spirei, direcció d’escena. Riccardo Frizza, direcció musical. LICEU. 10 DE FEBRER DE 2024.
Coincidint amb la setmana de Carnaval ha tornat al Liceu Un ballo in maschera de Verdi, amb motiu del qual la Direcció Artística del Teatre va programar un ball de màscares posterior a la funció exclusiva LiceUnder35, així com l’exposició “La suite del Cabagnon núm. 2” de l’artista Iván Forcadell, que es pot veure al Saló dels Miralls fins al 20 de febrer.
Pel que fa a tot allò que ocorre dins la sala, la producció reuneix qualitat vocal i actoral dalt de l’escenari, així com una direcció musical excel·lent des del fossat. En el segon repartiment, la soprano Saioa Hernández destaca amb unes prestacions vocals adequadíssimes per a la partitura verdiana, que no sorprenen, ja que de fet són les òperes d’aquest compositor les que fa anys que li donen grans satisfaccions.
Al seu costat, en canvi, i també al llarg de tota la representació, el Riccardo d’Arturo Chacón Cruz queda empal·lidit. Resol correctament les àries i intervencions en solitari, però en els conjunts sembla patir i forçar l’instrument per estar a l’altura dels seus companys.
Ernesto Petti fa un Renato convincent, amb robustesa i bellesa tímbrica en els moments de lluïment que té el seu personatge, mentre que Sara Blanch brilla amb llum pròpia en el simpàtic rol d’Oscar, que finalment assumirà en totes les funcions de la producció després que Jodie Devos, amb qui s’havia d’alternar, hagi caigut del cartell. També es guanya la complicitat del públic, de manera merescuda, Okka von der Damerau com a Ulrica.
Les idees de Graham Vick per a la direcció escènica aquí aplicada per Jacopo Spirei funcionen bé sense afegir, però, cap interès especial a la representació. La idea de situar el cor en una sola fila i en una mena d’altell que envolta l’escena a molta altura respon a l’època pandèmica en què es va concebre, però fa patir els cantants i posa en risc, de manera innecessària, l’encaix d’alguns concertants.
Sort que Riccardo Frizza, gran coneixedor de Verdi, s’encarrega de dur a bon port la interpretació evitant els perills de la partitura –alguns acompanyaments que podrien fer tedioses les àries, entre d’altres–, fent sobresortir solos i oferint, en definitiva, una lectura viva i mordaç de l’òpera.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
