RINALDO de Georg Friedrich Händel. Xavier Sabata, contratenor. Núria Rial, soprano. Hillary Summers, contralt. Mary-Ellen Nesi, mezzosoprano. Juan Sancho, tenor. Josep-Ramon Olivé, baríton. Vesprés d’Arnadí. Dani Espasa, direcció musical i clave. Xavier Sabata, direcció artística i concepte escènic. Versió de concert. FESTIVAL DE PERALADA. ESGLÉSIA DEL CARME. 5 D’AGOST DE 2018.
La millor de les notícies vinculades a aquest bon Rinaldo que en versió de concert es va oferir a l’església del Carme al Festival Castell de Peralada és que es tracta d’un Rinaldo “fet a casa”.
Aquesta òpera primerenca de Händel, estrenada el 1711 i que després el mateix autor va refer el 1731 per donar-hi una forma definitiva, que és la que es va oferir a Peralada, no és cap broma. L’obra és llarga, complexa, exigent en la part instrumental i encara més en la part vocal. Muntar un bon Rinaldo no és gens fàcil.
Que, fora del Liceu, el país sigui capaç de generar una bona producció d’aquest títol, perfectament presentable arreu, és una notícia magnífica. Que el prestigiós canal televisiu Mezzo l’enregistrés per emetre-la aquesta tardor, també és una bona notícia.
Com a Rinaldo vam tenir el contratenor barceloní Xavier Sabata, que va cantar amb pertinència d’estil, amb recursos vocals sobrats, i amb intensitat expressiva, tant a la veu com en el gest. Sabata, a més, excedint els límits de la mera interpretació, va assumir el paper d’autor del concepte escènic i de director artístic de la representació, i el que s’anunciava com una “versió de concert” va convertir-ho en una versió semiescenificada, dramatitzada o com es vulgui dir, que incloïa gest, cura en el vestuari dels intèrprets i una tènue il·luminació prou eficaç. El resultat va ser que vam gaudir d’un Rinaldo viu, ple d’emocions, sorpreses i amb tot el públic pendent de “quina en passarà ara”, que és el millor que pot passar en una representació operística.
Com a Almirena, l’estimada de Rinaldo, vam tenir Núria Rial, que va oferir una de les millors actuacions que se li han vist mai. La veu anava perfecta al personatge i a la partitura i el cèlebre “Lascia ch’io pianga” va resultar excels i enriquit amb unes variacions en les repeticions de gust exquisit.
El tenor Juan Sancho va assumir el paper de Goffredo amb una veu agilíssima i molt ben projectada malgrat que el timbre no fos sempre bell i la dicció no fos prou clara. En qualsevol cas, la seva interpretació de la terrorífica ària “D’instabile fortuna” va resultar intensa, vibrant.
El capítol de veus locals es va tancar amb el jove baríton Josep-Ramon Olivé en el paper del mag; la seva actuació va resultar totalment satisfactòria i Olivé es perfila clarament com un dels futurs grans barítons del país.
A les veus vingudes de fora els va tocar fer de “malvats”. La contralt Hillary Summers va donar perfecta entitat escènica al personatge d’Argante malgrat que la veu no tenia la potència exigida per la partitura i el personatge, i Mary-Ellen Nesi va donar gran intensitat i vigor vocal i dramàtic a la pèrfida Armida, la fetillera que ho embolica tot.
Esplèndid va resultar també el rendiment de la part instrumental i la direcció musical de Dani Espasa en una obra tan llarga i difícil com aquesta. Que Espasa i el conjunt Vespres d’Arnadí fossin capaços de lliurar un Rinaldo d’aquest nivell és la més interessant de les moltes notícies bones d’aquest concert, perquè vol dir que tenim un director i una orquestra capaç d’enfrontar el gran repertori barroc.
