TEMPORADA OBC. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Juanjo Mena, direcció. Obres de Joseph Haydn, Miquel Oliu i Johannes Brahms. L’AUDITORI. 30 D’OCTUBRE DE 2021.
Juanjo Mena, un dels directors espanyols més reconeguts del circuit internacional, acostuma a ser una aposta segura. Conegut habitual de l’OBC, de qui es rumoreja que podria ser-ne el següent titular, va ser l’encarregat de dirigir el concert del cap de setmana passat amb un programa simfònic que incloïa la Simfonia núm. 44, en Mi menor, Hob. I:44, “Trauersimfonie” de Haydn, l’estrena mundial In luce praesenti de Miquel Oliu i la Simfonia núm. 3, en Fa major, op. 90 de Brahms.
Mena va arrencar amb gest segur la Simfonia Trauer, pertanyent al seu període Sturm und Drang (Tempesta i ímpetu), en el qual el compositor posava per davant de la racionalitat clàssica l’emoció personal. Així, Haydn s’enfronta al sentiment de la mort no des de la perspectiva del dolor o resignació per la pèrdua, sinó amb enuig i ràbia, tot convertint-la en una obra de gran bellesa i profunditat. Mena va proposar-ne una lectura elegant i ben matisada accentuant-ne el to preromàntic, que els músics de l’OBC van seguir amb ofici, i si bé els moments més melòdics eren dramàtics i emocionants, en els canvis de passatge a vegades es barrejaven els plans donant lloc a un so poc net –almenys en la interpretació de dissabte. Amb tot, al quart moviment, la secció de cellos i contrabaixos va delinear una tempesta final magnífica i contundent.
Hipnòtica, de tons aguts i molt lluminosa. Així es podria descriure l’obra In luce praesenti (En la llum present) de Miquel Oliu, que l’OBC va estrenar. Inclosa al programa d’Incentius a la Creació Musical, In luce praesenti s’havia d’estrenar la temporada passada, però va quedar posposada a causa de la COVID. De setze minuts de durada, l’obra d’Oliu és una passejada per l’eteri, amb un glissando inicial que tensiona l’oient des del primer moment. No exempta de contrastos, l’obra traspua la calma i fragilitat de Debussy, però també percussions de reminiscències straussianes que trenquen l’harmonia de l’eteri per acabar amb el glissando inicial en una obra circular que parla de la creació del món.
El plat fort de la vetllada va ser la Tercera de Brahms, la simfonia més breu i compacta del compositor alemany. I és en aquest espai on es va poder veure gaudir el mestre Mena. De gest precís i clar, el director va afrontar aquesta joia del Romanticisme amb la seva facilitat aparent, de gest ampli i precís. Amb tot, el primer moviment no va acabar de quallar, els músics no acabaven de seguir el gest ampli del director i es van alternar moments inspirats i brillants amb caigudes de tensió. No va ser fins a mitjan segon moviment que es va crear aquesta mena de comunió entre director i músics que subjuga el públic. El famosíssim tercer moviment va sonar líric i de fraseig expressiu, amb dinàmiques ben controlades, equilibri entre passió i rigor formal, i l’OBC va anar creixent en qualitat i brillantor sonora per tancar amb un quart moviment brillant que el públic va aplaudir satisfet.
Imatge destacada: (c) Michal Novak.
