TEMPORADA L’ATLÀNTIDA. Josep-Ramon Olivé, baríton. Coral Canigó, Cabirol Jove, Coral Càrmina, Cor del Conservatori de Vic. Orquestra de Cambra de Vic. Salvador Brotons, director. Brotons: Oda a Verdaguer. Beethoven: Simfonia núm. 7. L’ATLÀNTIDA CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES D’OSONA. 1 DE MAIG DE 2022.
El dia de Sant Jordi del 2020 (com publicava la «Revista Musical Catalana» en un article del mes de gener d’aquell mateix any) el centre d’arts escèniques L’Atlàntida havia de celebrar el seu desè aniversari amb la interpretació de l’Oda a Verdaguer de Salvador Brotons. Aquesta obra, encarregada per l’Ajuntament de Vic, es va estrenar l’any 2002, amb motiu del centenari de la mort del poeta de Folgueroles, a l’antic teatre Atlàntida (que com el continent homònim del qual parla Verdaguer fou demolit, enderrocat, fet miques). Per raons òbvies, aquest concert del dia de Sant Jordi del 2020 no es va poder fer; després de molts estira-i-arronses sanitaris, en el vintè aniversari de la seva estrena, l’Oda a Verdaguer va poder tornar a pujar als escenaris.
Un Salvador Brotons exultant, just abans de començar l’Oda va manifestar la seva alegria per dirigir de nou una composició que feia vint anys que no s’interpretava i que, com vaticinava ell mateix, ben probablement no s’interpretaria fins d’aquí a vint anys, “perquè en aquest país, van així les coses…”. Va finalitzar el seu parlament cantant els primers compassos de l’himne final de l’obra –“Catalunya, aixeca el front, / doble sol avui t’aguaita…”–, tot suscitant una ovació espontània del públic.
El concert de diumenge passat representa de manera exemplar quina és la funció d’un centre d’arts escèniques com ara L’Atlàntida. En primer lloc, la d’enllaçar allò local, particular, indígena, amb allò universal. La primera part del concert consistí en una interpretació molt digna de la Setena Simfonia de Beethoven a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic sota la batuta del mateix mestre Brotons. I la segona, la ja esmentada Oda a Verdaguer.
La peça amb què s’inaugurà aquest complex cultural (amb text de Lluís Solà i música de Josep Baucells) portava per títol El cant del lloc. Aquest títol posseïa –i segueix posseint– un caràcter programàtic. Al llibre Cinc converses amb Lluís Solà de Montse Caralt, que ha estat recentment publicat per Edicions de 1984, el poeta vigatà insisteix en el fet que l’aferrament al “lloc” –a aquesta pedra, a aquest paisatge, a aquesta comunitat, a aquesta boira, a aquesta llengua, a aquesta tradició– és condició de possibilitat per a l’obertura a l’universal, als ideals que són adquisicions permanentment noves i fecundants per a l’home d’aquí i d’arreu, d’ara i de sempre. Cal viure arrelat al “lloc”. L’opció contrària és pròpia dels homes abstractes, dels homes desposseïts de la seva humanitat, perquè aquesta només existeix en la mesura que s’encarna i es realitza en aquest home, i cap home no habita sinó en el “lloc”. Qui no s’aferra al “lloc” no pot comprendre ni molt menys viure les grans produccions espirituals de la humanitat (com la Setena de Beethoven, la Ilíada o el Llibre dels salms); pot portar ulleres de pasta i anar a tots els actes culturals, però sense “lloc”, sense centre gravitatori, només podrà contemplar les obres poètiques des del buit, des de la fredor de la sala de disseccions, des de l’ambient esterilitzat del quiròfan.
La vetllada de diumenge passat, dèiem, va enllaçar modèlicament el “lloc” amb l’universal. Aquesta és la missió d’un centre d’arts escèniques català com L’Atlàntida: oferir els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres (exalçats, per cert, pel mateix Lluís Solà com una obra d’avantguarda) i Final de partida de Beckett; Cançó d’amor i de guerra i La cançó de la terra.
En segon lloc, el concert de diumenge també va ser exemplar en la mesura que la producció era “local”. Vam escoltar la Setena Simfonia de Beethoven sorgida de l’Orquestra de Cambra de Vic. I en l’Oda a Verdaguer intervingueren algunes de les corals de la ciutat. En aquesta tasca d’encarnar l’universal en el particular, és indubtablement molt més fecund generar una escola interpretativa pròpia que no manllevar-ne d’alienes. És clar que ens agrada escoltar intèrprets de categoria mundial, però la fondària de l’empremta que un concert d’aquesta mena deixa sobre la ciutat (un concert molt prestigiós però molt aliè) és molt menor que la d’una activitat formativa persistent i continuada; no es tracta de traçar un punt, sinó una línia.
La vetllada de diumenge passat a L’Atlàntida, més enllà de la seva innegable solvència artística, també mereix ser valorada –i molt– pel seu contingut programàtic, en la mesura que deixa entreveure les línies mestres d’una interessantíssima política cultural, que esperem veure com segueix desplegant-se els propers anys.
